01 nov 2020

Anar al contingut

PAISATGES AMB MÚSICA I LLETRA (5)

Robert Wyatt, a la recerca del cinturó roig

El músic britànic, membre fundador del grup Soft Machine, va passar dos hiverns dels anys 80 a Castelldefels, en un apartament davant la platja

Va gravar un documental del programa 'Arsenal' (TV-3), va compondre temes per a l'àlbum 'Dondestan' i va disfrutar de la penya flamenca de Gavà i de Radio Tele-Taxi

Jordi Bianciotto

Robert Wyatt, a la recerca del cinturó roig

Ben mirat, hi pot haver un punt de confluència entre les marors oníriques de les cançons de Robert Wyatt i l’estat de trànsit que desprèn el ‘cante’ més ‘jondo’. Però el que de veritat va fascinar del flamenc al músic anglès va ser l’expressió de perifèria, obrerista, de resistència antiglobalitzadora, transmesa com a valor familiar genuí en entorns com la penya de Gavà, que va visitar als anys 80 durant les seves dues estades a Castelldefels.

¿Com va anar a parar Wyatt, el cofundador del grup de rock d’avantguarda Soft Machine, a aquell apartament del carrer Estrella de Mar, davant la platja, que surt a la portada de l’àlbum ‘Dondestan’ (1991)? No era tan estrany que triés aquestes latituds: ja havia passat fragments de la seva joventut a Deià (Mallorca), on es van establir els seus pares als anys 30. La seva mare, Honor Wyatt, periodista, va formar part del cercle de Robert Graves, i sense buscar-ho, el club d’expatriats britànics acabaria derivant, als 60, en la comunitat ‘hippy’ de creadors pop com Daevid Allen, Kevin Ayers i el mateix Robert.

Una terrassa amb llum

El 1982, la dona de Wyatt, Alfreda Benge, ‘Alfie’, tenia una feina com a il·lustradora d’un llibre infantil. «Érem a Anglaterra, era hivern, feia fred i vam pensar que estaria bé anar a un lloc amb una llum bonica», li explicava a l’autor d’aquest article fa prop de 20 anys. Van triar Castelldefels, on van passar els mesos del fred pagant un lloguer més baix del que els costava la calefacció de la seva casa anglesa.

No sabien que anaven rere els seus passos dos joves conspiradors contraculturals, Manuel Huergai Juan Bufill, tipus capaços de plantar-se, un parell d’anys abans, a casa seva a Twickenham, només per saludar-lo, aprofitant una ruta amb l’interrail. Tenien fosques intencions. «Volíem fer un documental sobre ell, però no ens sortien els números», explica Bufill, que es recorda sense embuts com un home «obsessionat» amb l’autor de ‘Rock bottom’, amb qui va tenir l’ocasió de conversar. «Em va dir que havia vingut aquí fugint dels anglesos».

Tres anys després, Bufill era guionista de l’‘Arsenal’, a TV-3, un espai que dirigia el seu amic Huerga, i el projecte del documental per fi va poder agafar forma. A finals de 1986, el Robert i l’Alfie van tornar a l’apartament, «en una planta baixa, per no pujar escales, amb una terrasseta». Recordem que Wyatt anava en cadira de rodes després de caure, el 1973, des d’uns quants pisos d’alçada durant una festa boja regada amb «un ponx molt bo». D’aquesta segona estada va sorgir ‘El viatge de Robert Wyatt’, un episodi que va dirigir Bufill, mentre Huerga feia la volta al món preparant ‘Arsenal Atlas’. Una de les (moltes) delícies del programa, avui inconcebiblement fora de circulació a l’oceà ‘online’. Va incloure una cançó, ‘Born again cretin’, gravada en directe, a veu i piano, al plató de Sant Joan Despí.

De Robert a Roberto

El matrimoni es va tornar quedar alguns mesos, cada vegada més atret per les pistes culturals i polítiques que intuïen al seu voltant. En particular, el que es va conèixer com a ‘cinturó roig’. «A Anglaterra, la seva ideologia anava a contracorrent, i feia broma dient que aquí hi havia més comunistes que a Polònia», recorda Juan Bufill. Volent submergir-se en el món de la immigració, va disfrutar de la penya flamenca de Gavà, on es bevia una botella de vi tèrbol gallec. Es va convertir en un habitual. ‘Ha vingut el Roberto’, deien quan apareixia».

Wyatt va voler col·laborar amb un músic local i, tot i que l’atreia el flamenc, els seus rigors li imposaven respecte, i per això va anar a parar, via Bufill, a l’heterodox duo Claustrofobia, amb qui va gravar el tema ‘Tu traición’, que incloïa un vers de Nicolás Guillén i acabava clamant «contra l’imperialisme i els mitjans de comunicació de masses». Pedro Burruezo, cantant del tàndem, recorda un Wyatt «molt solidari amb la immigració» i el recorda a l’apartament escoltant Radio Tele-Taxi. «La primera vegada vaig pensar que igual estava despistat, però després em vaig adonar que no era cap casualitat». Burruezo va anar un dia a fer una paella amb ell i es va adonar que apartava els calamars, el pollastre... «Li vaig preguntar i em va dir, en castellà: ‘hi ha massa animalets morts’. Jo ara soc vegetarià, però llavors no ho era i aquell va ser el meu primer contacte amb aquest món».

En algunes cançons de ‘Dondestan’ s’observen reflexos d’aquell segon hivern a la platja. ‘Sight of the wind’, per exemple, amb aquestes figures de sorra, modelades pel vent. El Roberto i l’Alfie no han tornat per aquí, però Juan Bufill, el seu admirador més fidel, manté el fil directe. «De tant en tant, encara ens enviem algun correu».H

Temes: Música