'El glorioso caos de la vida' Càncer amb estil

A nivell argumental, el primer llargmetratge de Shannon Murphy no es distingeix de totes aquestes pel·lícules sobre adolescents malaltes en fase terminal que tanta popularitat han donat al subgènere: acompanya una jove en guerra contra el càncer que, per a disgust dels seus pares, s’enamora de qui sobre el paper és una pèssima influència per a ella. La directora, això sí, s’entossudeix a distanciar-se d’aquestes històries a través tant d’una estructura el·líptica que treu presència explícita a la malaltia com d’un catàleg de filigranes que inclou ruptures de la quarta paret, intertítols que anuncien què passarà en la següent escena i vistosos moviments de càmera.

Segur que, en cas d’haver-s’ho proposat, Murphy hauria trobat la manera de compatibilitzar l’ostentació d’estil amb la reflexió seriosa sobre les circumstàncies psicològiques i emocionals dels seus personatges. En lloc d’això, durant gairebé tot el seu metratge la pel·lícula afavoreix els comportaments excèntrics per sobre dels lògics, va de la comicitat a la tragèdia sense trobar l’equilibri tonal i mira d’intimar amb un acostament tan proper de la càmera al protagonista que gairebé ens permet veure-li l’acné. Per quan Murphy aparta a un costat la seva obsessió per no caure en el melodrama i deixa al relat espai perquè respiri, ja és massa tard.