20 set 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Ara Malikian: «Ja vaig tocar per a 30 persones; no em posaré exquisit ara»

El violinista libanès d'origen armeni ofereix quatre concerts a Catalunya adaptats als aforaments reduïts

Jordi Bianciotto

Ara Malikian: «Ja vaig tocar per a 30 persones; no em posaré exquisit ara»

ANGEL GARCIA

La tardor passada vam poder veure’l en un únic macroconcert al Palau Sant Jordi i aquest estiu tenim un Ara Malikian multiplicat en concerts d’aforament més limitat. Obre la branca catalana de la seva gira aquest divendres al Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols, que seguiran dues nits a Barcelona, a Fes Pedralbes (dissabte) i les Nits del Fòrum (diumenge), i a Tarragona, a l’auditori Camp de Mart (dilluns). Concerts «en què hi ha una altra energia, més tranquil·la, amb molt respecte i solidaritat», destaca el músic en l’entrevista amb aquest diari des de la seva residència a Madrid.

¿A tot s’acostuma un?
Absolutament. En els concerts d’aquest estiu hi ha un moment en què baixo al públic i em poso la mascareta. Hi ha una solidaritat en l’ambient i es creen unes emocions boniques. És una experiència completament nova per disfrutar.

En els seus concerts l’hem vist explicar-nos la seva vida amb molt humor i confonent realitat i fantasia. ¿És un gran venedor de motos?
Home, crec que no, sincerament. Toco el violí. Això és el que intento vendre. El que es veu a l’escenari és el que soc, amb els meus defectes i les meves virtuts. El públic paga uns diners, deixa el que estava fent per venir a veure’m, pren el seu temps i seria irrespectuós vendre-li motos. I quant a les meves històries, sí que algunes són exagerades, tunejades... Però, mentides, no ho són. Sempre hi ha alguna cosa.

Fon música clàssica, folklore, rock... ¿Quin gènere musical és vostè?
En la meva vida he tingut l’oportunitat de tocar molts estils. Una mica per obligació, per sobreviure, i avui dia em sento identificat amb tots. Però quan toco jazz, o flamenc, no pretenc ser un purista de l’estil. Ho faig a la meva manera. L’important és arribar al públic i emocionar-lo. No fa falta entendre el que faig. Només deixar-se portar.

«Ara jo noto que arribo al públic, però no sempre va ser així. Quan vivia al món de la música clàssica, les coses eren diferents»

No és només un senyor que toca el violí: hi ha un personatge.
Doncs no ho sé. Ara jo noto que arribo al públic, però no sempre va ser així. Quan vivia en el món de la música clàssica, les coses eren diferents. Em van ensenyar que el que pensa el públic no importa tant, que el que compta és el que opinen els dos o tres puristes, els crítics, els promotors, els mànagers... I que s’ha de tocar per a ells. Però ràpidament em vaig adonar que és el teu públic l’important. És de qui vius. Va ser una revelació. A partir d’allà, tot va canviar. Vaig començar a tocar per divertir-me i emocionar el públic.

En directe arriba a semblar una estrella del rock, amb les seves versions de Led Zeppelin i Guns n’Roses, i fins i tot aquella imatge de tors despullat i pantalons de lluentons a l’Iggy Pop.
Sempre m’ha inspirat el rock dels anys 70, i dels 60, tot i que fer ‘covers’ no és l’objectiu dels meus concerts. Els interpreto perquè m’agraden, però aquest estiu ja no en toquem tants. Ara prioritza més el concepte que l’estil.

¿Quin és aquest concepte?
La intimitat. És només violí i piano. Toquem composicions pròpies i més música clàssica que en la gira de l’any passat. Amb la nostra personalitat.

¿Ha girat full de la gira ‘Royal garage’?
L’hem adaptat a aquest format, i estem pensant a gravar un nou disc. Aquesta gira s’allargarà, perquè ens sembla que continuarem amb aquest format d’aforaments restringits almenys durant un any o any i mig. Així que gravarem un ‘petit garage’, com un ‘extra plus’ de ‘Royal garage’. Amb cançons noves. La idea és publicar-lo per Nadal, tot i que encara està molt verd.

«Feia més de 20 anys que duia un ritme molt fort i veure’m de sobte parat, a casa amb la família, ha sigut molt inspirador»

Així, la pandèmia, ¿ha servit per tancar-se a compondre cançons? Val més això que res.
Sí, perquè segons els nostres plans no prevèiem gravar fins a l’any que ve. Abans volíem llançar un disc en directe gravat a Londres. Tot s’ha retardat. Però, bé, és un any. No passa res. Feia més de 20 anys que duia un ritme molt fort i veure’m de sobte parat, a casa amb la família, ha sigut molt inspirador.

¿En quina direcció van aquestes noves cançons?
Són molt més intimistes. L’any passat vam començar a tocar en pavellons i en llocs enormes, i tot era molt gran, i ara tot és més pròxim. He compost diversos temes per a violí sol, una cosa que tenia molt abandonat.

En els concerts d’aquest estiu té el cubà Iván ‘Melón’ Lewis al piano com a únic còmplice. ¿Quina és la química d’aquest tàndem?
En el seu toc s’aprecia tota la seva formació clàssica, i això és el que necessitava: un company amb aquest bagatge i, alhora, la llibertat pròpia dels músics del jazz i de les músiques improvisades. Ell pot espavilar-se bé en els dos mons. Podem tocar un tema oriental i tot seguit una peça barroca.

Els seus concerts solen ser generosos en minutatge: més de dues hores, dos i mitja...
Depèn del públic. Si m’ho demana, s’allarga el que faci falta.

No té pressa.
Al revés, ¡toco fins que em facin fora! I com que ara no sabem quant temps podrem continuar tocant... Mentre em deixin, jo continuo.

«Em sento molt afortunat per poder girar de moment, perquè el 90% dels meus companys estan a l’atur. No sé com sobreviuran els pròxims mesos»

¿El deprimeix la situació dels seus companys en el món de la música?
Em preocupa, per descomptat, i em sento molt afortunat per poder girar de moment, perquè el 90% dels meus companys estan a l’atur. És preocupant pensar com sobreviuran els pròxims mesos. Els promotors estan molt tocats, i les sales i teatres, pràcticament arruïnats. Però no temo pel futur de la cultura i de l’art: durant segles ha sobreviscut a les guerres, els terratrèmols, les pandèmies... Em preocupa el futur més pròxim. Per això, tocar aquest estiu és molt important, perquè el públic no perdi el costum d’anar als concerts. Hi ha aquesta por en el sector: que es perdi l’hàbit. A mi no em preocupa tant. L’art sempre sobreviu.

Si l’any que ve els aforaments continuessin sent de 800 persones com a màxim, ¿per a un artista com vostè això és sostenible, o seria millor parar i esperar?
Ja he viscut èpoques en què he tocat per a 30 persones, així que no em posaré exquisit ara per tocar davant 800.

Però ara forma part d’una estructura empresarial, amb uns llocs de treball.
Sí, cal adaptar-s’hi, per descomptat. Però, tant si en venen 800 com si en venen 80, jo estaré content de tocar per a tots ells. S’haurà de reestructurar i fer de manera que puguem viure d’això. Però, mentre ens deixin tocar, s’ha de tocar. Un no s’ha de posar exquisit. Cal llançar-s’hi i fer-ho, tot i que un no guanyi, o fins i tot perdi. Però és important que els concerts continuïn.

«No m’identifico amb cap denominació en concret. Vaig néixer al Líban, però soc d’origen armeni, i he tingut la sort de viure a molts llocs»

Els periodistes tenim de vegades problemes al parlar de vostè: «el violinista libanès», «d’origen armeni», però «nacionalitzat espanyol»... ¿Com l’hem de presentar?
¡No només els periodistes; jo també! La veritat, no m’identifico amb cap denominació en concret i ho faig amb totes alhora. Vaig néixer al Líban, però soc d’origen armeni, i he tingut la sort de viure a molts llocs. A Espanya em van denegar una vegada la nacionalitat, després me la van concedir... Em sento de moltes parts. El Líban és el país on vaig néixer, i culturalment em sento molt a prop seu, però sense tenir una afecció, igual que amb Armènia. Al Líban parlo àrab, però amb els meus pares, armeni. Em sento armeni de cultura i estic a gust al món sencer.

Deu estar en contacte amb el Líban aquests dies.
Sí, és molt dur el que ha passat. S’havia arribat a la pau després de 20 anys de guerra, però últimament hi ha hagut moltes revoltes contra la corrupció dels polítics i la pobresa que ha generat. Ara, aquesta explosió ha sigut una tragèdia. Tinc familiars allà: un oncle i una tia. A més de molts amics.

Ofereix quatre concerts a Catalunya, incloent-n’hi dos a Barcelona en festivals diferents. Abans de la pandèmia aquestes coses no passaven. Hi havia exclusivitats.
Però ara mateix l’exclusivitat és l’últim en què un pensa. ¡Un toca i punt!