'El pájaro pintado': una sèrie d'estètiques dissorts

«La llum només és visible en la foscor», resa el pòster internacional d’‘El pájaro pintado’. Eslògan enganyós per a una pel·lícula que bàsicament repeteix una sola nota, la del dolor i la foscor, durant les seves gairebé tres hores de metratge, exagerada durada per a l’adaptació d’un llibre tampoc tan extens, aquella espècie de (falsa) memòria de l’Holocaust escrita per Jerzy Kosinski el 1965.

En la pel·lícula assistim, primer amb torbació, després amb cansament i al final anestesiats, als sofriments viscuts per un nen jueu (Petr Kotlár) mentre deambula d’un llogarret de l’Europa de l’Est a un altre, de mans d’una persona abusiva a una altra, al final de la segona guerra mundial. El rodamon rep pallisses, pateix abusos sexuals i està a punt de ser aniquilat per corbs carronyers quan l’enterren de cap per avall.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Si no està suportant la violència, l’observa. En un dels moments més ferotges, un moliner (Udo Kier) utilitza una cullera per arrencar els ulls a l’home que, segons sospita, està interessat en la seva dona. Els dos ulls, no només un, com feien al pobre Adeel Akhtar (també amb cullera) en la sèrie ‘Utopía’. Després de patir i veure tot allò, el protagonista es queda en carcassa de si mateix, igual que el Jim (Christian Bale) al final de ‘L’imperi del sol’.

Però el director i guionista Václav Marhoul no sembla voler seguir tant l’estela de Spielberg com la del Klímov de ‘Massacre’ una altra devastadora història de guerra des de la perspectiva d’un nen. Aquí no s’aconsegueix la mateixa sensació d’immersió ni el mateix grau de veritat. Hi ha una cosa lleugerament sospitosa i dissonant en la lluent austeritat (blanc i negre en 35 mm), la virtuosa captura del dolor, la insistència a emmarcar l’abjecció en composicions d’elegància extrema.