La penúltima tarda amb Marsé

Alguns et van voler mascota, però un animal brau no ho pot ser

La penúltima tarda amb Marsé
5
Es llegeix en minuts
Miqui Otero
Miqui Otero

Escriptor

ver +

No pot haver una última tarda amb Marsé, no es pot avisar que un dia tornarà, perquè seguirà en cada una de les línies que va escriure. També en aquella altra tarda, la penúltima.

Havia de visitar-te a casa teva, acompanyat de dos escriptors més. L’hora era estranya, cap a dos quarts de sis, així que ens debatíem insegurs sobre quina ofrena portar en la visita al mestre. Dos ‘packs’ de quintos (potser podria presumir d’obrir les cerveses amb foc, amb l’encenedor) o unes pastetes (és possible que ens fes por quedar com uns fluixos). Vam pujar sense res, ens vas rebre molt amablement i vam jugar a les cadires musicals. A mi, el més jove dels tres, em va tocar una petita butaca una mica enfonsada, així que em sentia, en efecte, el més insignificant de la reunió.

Mentre espiava de reüll fotografies penjades i lloms de llibres, vas desplegar el teu arsenal d’anècdotes. No parlaves, sinó que escrivies, potser perquè érem al despatx on teclejaves les teves novel·les. Ens escrivies, en temps real, aquell relat de Juan Marsé que va a una tele llatinoamericana on li pregunten: «¿Què és més important? ¿El fons o la forma?». La forma, havies contestat tu: perquè, com amb un acudit, res té interès si no saps explicar-ho.

Després d’acabar l’entrevista, t’encaminaves al camerino quan vas sentir la noia de producció cridar a la teva esquena: «¡Senyor Marsé, s’ha de repetir, alguna cosa ha fallat i no s’ha gravat!». Així que allà estaves, de nou en la butaca del plató, una mica menys enfonsada que en la que jo t’escoltava aquella penúltima tarda amb els ulls com platerets de cafè. Repetim: «¿Què és més important? ¿El fons o la forma?». El fons, havies contestat a la segona, perquè no es pot explicar alguna cosa si no es té res a explicar.

Ara podria barallar-me amb el fons (què és important, o què m’importa, explicar) o amb la forma (intentar fer-ho amb emoció, però amb gràcia: amb encant, com ens vas ensenyar). Per exemple, com va continuar aquesta reunió.

Mentre el Carlos comentava amb tu alguna jugada comuna, jo seguia la xerrada des de la meva butaca liliput. Com mirava des de baix, se m’obria la boca, com quan s’admira un pantocràtor. La trobada podria acabar en qualsevol moment, així que vaig començar a palpar la meva motxilla: havia decidit portar aquell exemplar d’‘Últimas tardes con Teresa’, el de les tapes dures i el retrat de la protagonista emmarcat en un cor trencat, perquè me’l dediquessis. «Jo no escriuria si no fos perquè una vegada, tornant de posar música a la discoteca New York, a dos quarts de vuit del matí, vaig parar al mercat ambulant de Sant Antoni i vaig veure aquesta portada», planejava dir-te, tot i que em feia bastanta vergonya fer-ho i més davant dels meus companys. Tu continuaves parlant i escrivint, que era el mateix en el teu cas, mentre jo temptejava amb la mà l’exemplar sense deixar de mantenir els ulls en la conversa i l’atenció en joc. Per fi vaig donar amb el volum i just en aquell instant, vas dir: «Jo, la veritat, és que no li veig la gràcia a això que et firmin el llibre». «¡Jo tampoc!», vaig dir jo, amb un to de sinceritat ministerial, potser massa emfàticament, i vaig retirar la mà de la novel·la. No havia estat atent, però llavors vas seguir narrant aquell altre relat de quan vas firmar per primera vegada per Sant Jordi.

Tot, a Marsé, era estimar i viure, com en la cançó. Tot era somiar com els celtes i parlar com els grecs, deia Torrente Ballester. Com mai podria fer-li justícia a tot el que vas escriure, a com molts no escriuríem així si tu no ho haguessis fet, diré per què escrivies. Pel desig. La teva vocació va sorgir del desig. Pel que sembla (¿per què m’ho estàs explicant a mi si ja ho vaig viure?, has de pensar ara; per si se t’ha oblidat, la memòria és molt puta, contesto jo, l’espavilat), hi havia una noia que t’agradava al teu barri quan encara eres un nen.

Era mecanògrafa, així que de sobte et vas veure portant-li volants i cartes perquè les teclegés. Tu esperaves i t’entregaves al joc de les seves espatlles torrades al sol del dia de la revetlla (perdó). Com volies estar més amb ella, vas escriure més. Adornaves els teus textos per impressionar-la i els allargaves per passar més estona en la seva presència. Així, i amb les cartes de la mili a una nòvia i intentant impressionar les nenes ‘pijes’ de París en les classes d’espanyol, comptant-los aventis barcelonines, injectant-los la nostàlgia de raval, també neix un escriptor. Del més important. Del desig.

Notícies relacionades

Han passat moltes tardes des d’aquella penúltima tarda. Pel camí, em vaig mudar i vaig trigar dos anys a adonar-me que ho havia fet a tres carrers de casa teva. Així que, sense saber-ho, com la cançó, «he passat per casa teva vint vegades». Cap com aquella. Però el relat no ha acabat i cal trobar-li un final. En la següent trobada amb tu, ja sense cap vergonya, vaig portar el meu exemplar d’‘Últimas tardes con Teresa’. Ara el tinc davant: «Al Miqui Otero, amb una forta abraçada». També et quedes aquí, la lletra punxeguda però elegant, de quadern Rubio.

Som cada vegada més vells i el Pijoaparte, cada vegada més jove. I nosaltres seríem més taps de bassa, més lletjos, menys fotogènics, menys brillants, ens sentiríem més petits, com en aquell sofà, si tu no haguessis escrit. Vas mostrar els veritables protagonistes que no sortien en pla, com aquella vegada que en el cine de barri vas veure aquella pel·li ianqui d’esgrima en què per primera vegada vas escoltar esmentar Barcelona. La teva Barcelona. Alguns et van voler mascota, però no un animal brau no ho pot ser. I, ara, com va escriure aquell cubà, només cal admetre que «també moren els que amb tres paraules saben fer un poema i un acudit i una cançó». Només que les tardes amb tu sempre són la penúltima, mai són l’última. Avui se’t llegeix i es menja escalivada. Gràcies per tot.