'La amabilidad de los extraños': gestos d'empatia

¿I si el pitjor que li pogués passar a una pel·lícula, o a certa classe de pel·lícula, fos obrir un festival de classe A? ‘La amabilidad de los extraños’, primera pel·lícula escrita en solitari per Lone Scherfig des d’‘Italiano para principiantes’, va acaparar força males ressenyes al seu pas per la Berlinale 2019, que va tenir l’honor (o la mala sort) d’inaugurar.

Notícies relacionades

Mor Cesc Queral, que es va fer popular a TV3 amb la Vicenteta

Calahan Skogman: "La nostàlgia acoloreix bona part de la meva vida"

Sense ser especialment efectiva ni memorable, ‘La amabilidad de los extraños’ queda lluny de ser una mala pel·lícula. És possible que la seva modèstia i el seu ritme particular, arrossegat i casual, influïssin en aquesta recepció poc amable a una pel·lícula sobre l’amabilitat. En aquest drama de vides creuades, que pot recordar a una modesta imitació de ‘Magnolia’ com ‘Vidas contadas’, Scherfig segueix els destins convergents a Nova York d’una sèrie de personatges diversos amb una aspecte en comú: tenen poca gent que els estimin i a qui puguin estimar.

La més interessant pot ser la Clara, jove mare i mestressa de casa a la fuga d’un marit policia maltractador. O potser és la Zoe Kazan qui fa interessant el personatge, com Andrea Riseborough amb la seva moderna germana de la caritat. També s’hi creuen, sense cridar gaire l’atenció, Tahar Rahim com a director de restaurant, Caleb Landy Jones com un jove una mica lent i Jay Baruchel com a advocat defensor de mirada trista. Scherfig no empeny els seus personatges cap a grans catarsis, per bé o per mal, sinó que prefereix capturar els petits gestos d’empatia que es regalen en la seva lluita diària.