'Amor intempestivo': fortunes i adversitats

La vida de Rafael Reig (Cangas de Onís, 1963) i de les seves fortunes i adversitats és el que es narra en aquest ‘Amor intempestivo’, un examen de les peripècies d’un escriptor «quan tots érem genis i encara immortals» per anar a la recerca de la seva ànima bona, cosa que uneix les dues citacions que obren el llibre: Aristòtil en l’‘Ètica a Nicomac’ reclamant investigar «no per saber què és la virtut, sinó per ser bons» i Unamuno a ‘Rosario de sonetos líricos’ sentenciant que és «el fi de la vida fer-se una ànima». La bondat d’una ànima atrafegada llavors entre dues vides: la presumptament acadèmica als Estats Units i que passa per escriure, visitar les biblioteques, aconseguir com sigui una plaça de professor en alguna universitat, anar als bars més miserables del món, beure fins a la sacietat i portar una conducta dissoluta fora de mida, i l’ancorada en una Espanya dissortada i matussera que transita pel record emocionat dels seus amics i dels seus pares, veritable «amor intempestiu» de dos éssers que moriran tràgicament.

A mig camí entre la literatura confessional o memorialística i l’autoficció paròdica i gens autocomplaent, Reig fa provisió del viscut i l’imaginat, passa revista a la vida de l’escriptor en què es vol convertir i que, com els seus amics de la Universitat Autònoma de Madrid, anhela l’«O. M.», l’obra mestra, a què mai arribarà perquè a mig ‘Amor intempestivo’ ja confessa obertament que «no tenia la glàndula capaç de produir una O. M.».

Carinyo als pares

Notícies relacionades

Angel Blue a Peralada

Lax’n’Busto contagia rock’n’roll

Relat desmitificador de la vida literària, de les generacions literàries, de les editorials literàries i de tots els substantius que vulguin col·locar al costat de «literàries», aquest text autoreferencial és saludable no perquè expliqui les intimitats d’un narrador immune al descoratjament i que es deu assemblar molt a aquest tal Reig, que també, sinó perquè, en certa manera, com el Lazarillo de Tormes, al narrar aquelles fortunes i adversitats, el lector percep que també són les seves, que la pretensió de configurar-se des dels records i el carinyo que té als seus pares, potser les millors pàgines del llibre, és el quid de la qüestió, perquè «el secret és l’argamassa de tota vida familiar», que a tots incumbeix. I és un secret tranquil, la vida d’un novel·lista «sense grandesa, un covard, algú que intenta protegir-se».

El soroll de fons d’aquesta novel·la, que es pot llegir com una confessió tan aguda com crítica, amb caires d’humor feridor cap a si mateix tant com cap als altres, rau a passar revista a una generació literària perduda, però honesta, sincera i desesperada. I fer-ho no només des de la vida viscuda i recordada, sinó des dels poderosos ressorts que la ficció ofereix a un escriptor conscient de si. O el que és el mateix, un escriptor que «nel mezzo del cammin» de la seva pròpia vida sap que continua trobant-se a faltar a si mateix.