'Amor intempestivo': fortunes i adversitats

La vida de Rafael Reig (Cangas de Onís, 1963) i de les seves fortunes i adversitats és el que es narra en aquest ‘Amor intempestivo’, un examen de les peripècies d’un escriptor «quan tots érem genis i encara immortals» per anar a la recerca de la seva ànima bona, cosa que uneix les dues citacions que obren el llibre: Aristòtil en l’‘Ètica a Nicomac’ reclamant investigar «no per saber què és la virtut, sinó per ser bons» i Unamuno a ‘Rosario de sonetos líricos’ sentenciant que és «el fi de la vida fer-se una ànima». La bondat d’una ànima atrafegada llavors entre dues vides: la presumptament acadèmica als Estats Units i que passa per escriure, visitar les biblioteques, aconseguir com sigui una plaça de professor en alguna universitat, anar als bars més miserables del món, beure fins a la sacietat i portar una conducta dissoluta fora de mida, i l’ancorada en una Espanya dissortada i matussera que transita pel record emocionat dels seus amics i dels seus pares, veritable «amor intempestiu» de dos éssers que moriran tràgicament.

A mig camí entre la literatura confessional o memorialística i l’autoficció paròdica i gens autocomplaent, Reig fa provisió del viscut i l’imaginat, passa revista a la vida de l’escriptor en què es vol convertir i que, com els seus amics de la Universitat Autònoma de Madrid, anhela l’«O. M.», l’obra mestra, a què mai arribarà perquè a mig ‘Amor intempestivo’ ja confessa obertament que «no tenia la glàndula capaç de produir una O. M.».

Carinyo als pares

Relat desmitificador de la vida literària, de les generacions literàries, de les editorials literàries i de tots els substantius que vulguin col·locar al costat de «literàries», aquest text autoreferencial és saludable no perquè expliqui les intimitats d’un narrador immune al descoratjament i que es deu assemblar molt a aquest tal Reig, que també, sinó perquè, en certa manera, com el Lazarillo de Tormes, al narrar aquelles fortunes i adversitats, el lector percep que també són les seves, que la pretensió de configurar-se des dels records i el carinyo que té als seus pares, potser les millors pàgines del llibre, és el quid de la qüestió, perquè «el secret és l’argamassa de tota vida familiar», que a tots incumbeix. I és un secret tranquil, la vida d’un novel·lista «sense grandesa, un covard, algú que intenta protegir-se».

El soroll de fons d’aquesta novel·la, que es pot llegir com una confessió tan aguda com crítica, amb caires d’humor feridor cap a si mateix tant com cap als altres, rau a passar revista a una generació literària perduda, però honesta, sincera i desesperada. I fer-ho no només des de la vida viscuda i recordada, sinó des dels poderosos ressorts que la ficció ofereix a un escriptor conscient de si. O el que és el mateix, un escriptor que «nel mezzo del cammin» de la seva pròpia vida sap que continua trobant-se a faltar a si mateix.