Loquillo, tensió amb elegància a Fes Pedralbes

La retallada als aforaments dels concerts i la confusió que irradia la pandèmia han portat Loquillo a recuperar la seva versió més recollida i reflexiva, de la mà dels poetes que li van il·luminar el camí a partir d’aquell àlbum de punt i a part que va ser ‘La vida por delante’ (1994). Aquest és el títol del concert que va estrenar aquest divendres a Fes Pedralbes, cita amb la seva poesia de capçalera, deixant que el llenguatge del rock’n’roll es temperés en cuidat frec amb els mitjans temps, la textura acústica i el suau galop del country.

Notícies relacionades

Sixena demana suspendre el concert de Rosalía al MNAC, nova polèmica per les pintures murals

Filtrat el nou disc de Rosalía, ‘Lux’, que es publica aquest divendres

Va posar el pòrtic la veu de Charles Trenet, entonant ‘L’âme des poetes’, i sota el seu arc de triomf caminem cap al «país del pasado» que encarna la cocteleria de ‘Balmoral’. El Loco, de negre, amb aires d’Yves Montand, agafant impuls per apuntar als «extremos confines» de ‘La vida que yo veo’, i per dir-nos que «obedecer a ciegas, deja ciego» a ‘Transgresiones’. Aquell àlbum poètic baptismal, i el següent, ‘Con elegancia’ (1998), van posar els pilars, si bé hi va haver mirades a altres treballs: la picada d’ullet a l’actualitat de ‘Political incorrectness’ o el reflex romàntic de ‘Cuando vivías en la Castellana’, peces del disc ‘Su nombre era el de todas las mujeres’ (2011).

Les paraules de Jacques Brel

Loquillo va ser el dominador de l’escenari que coneixem, i el ‘crooner’ de tamboret que s’apropa a Gil de Biedma per entonar ‘No volveré a ser joven’ entre guitarres acústiques i la brisa de l’harmònica. Com sempre, va donar joc: a Gabriel Sopeña, còmplice preferent del quartet, que va estrenar al piano el serè rock de ‘Ceremonia’, avenç del disc amb textos de Julio Martínez Mesanza, i a Josu García, prest a recordar a ‘Cass (la chica más guapa de la ciudad)’ tema del seu antic grup, Más Birras. Va invocar Johnny Cash, Kris Kristofferson i Georges Brassens, i va fer broma amb Sopeña al recordar com aquest se les va arreglar per persuadir la víuda de Brel perquè li permetés musicar aquestes estrofes que ho diuen tot del present: estarem «desesperados», d’acord, «pero con elegancia».