'Little voice', viure i cantar a la gran ciutat

Ni caixes misterioses ni alts conceptes: ‘Little voice’, la primera sèrie produïda per J. J. Abrams per a Apple TV+, que s’estrena aquest divendres, queda lluny de l’illa de ‘Perdidos’ i a prop del Nova York de ‘Felicity’, la seva primera sèrie (cocreada amb Matt Reeves). Les similituds no acaben en aquest paisatge urbà: continuen amb la innocència de la seva heroïna (de cabells arrissats, com Keri Russell en l’esmentada sèrie) i amb la seva capacitat per complicar-se la vida emocional amb més d’un home alhora.

Creació de la cantautora pop Sara Bareilles i la directora i guionista Jessie Nelson, ja col·laboradores en el musical basat en la pel·lícula ‘La camarera’, aquest drama romàntic segueix les peripècies de Bess (Brittany O’Grady, vista a ‘Navidad sangrienta’), una jove aspirant a cantautora pop que no sembla feta per a aquests temps: els seus sentiments són purs; les seves intencions, sempre bones, i les seves cançons, massa sinceres i íntimes per ser tocades en companyia d’una banda.

Notícies relacionades

Júlia Colom: «Fora d’Espanya no hi ha problema per fer una música ultralocal i aquí això encara s’ha de veure»

Intriga amb rerefons social i polític

Bess és tan bona samaritana que gairebé mai sembla tenir temps per a ella mateixa. Gargoteja les seves cançons entre les escletxes d’aire que li deixen els seus diversos treballs (classes de música, passejos canins, la barra d’un club on, de vegades, canta versions de temes pop dels 80) i els seus intents d’arreglar la vida a tothom: el seu pare, el seu germà discapacitat mental, la seva millor amiga). També li treuen hores els seus problemes amb els homes: el que té nòvia, el que toca amb ella o l’enginyer de so una mica gran i depredador.  

Fins i tot quan les coses es posen tèrboles, el món de ‘Little voice’ resulta acollidor i còmode, com el tipus de cançons que compon Bareilles, també per a aquesta sèrie. En aquesta cançó no hi ha gairebé temptativa de distorsió, ni les lletres cauen en l’ambigüitat. És una amable defensa de l’amabilitat en la qual, sovint, fins i tot directors sorgits d’una joia com ‘Ramy’ (Christopher Storer, Cherien Dabis) poden confondre sensibilitat amb sensibleria.