Paul Weller, en un exuberant crepuscle

Cal lloar la inquietud creativa de Paul Weller, un artista que, en lloc d’acomodar-se en el seu imperial tron de patriarca ‘mod’ per contemplar el paisatge, procedeix a traçar camins canviants amb cadascun dels seus àlbums. Weller amb la vista posada en les avantguardes històriques o la psicodèlia, el rock clàssic o els registres acústics, i ara, Weller, enamorat dels sons negres d’un altre temps, processats amb la seva natural elegància, encaixant-hi solucions innovadores i invocant alhora la senyorial tradició del pop britànic.

’On sunset’ és així molt diferent del seu predecessor, ‘True meanings’ (2018), amb aquella successió de guitarres folk, i avisa l’oient que el camí serà frondós i ric en sorpreses en la cançó que l’obre: ‘Mirror ball’, set minuts i mig d’imaginació disruptiva, amb girs ‘avantgarde’, cors dignes de l’ELO i hipnosi ballable sota la bola de mirall.

Un balanç de vida

Els ‘grooves’ embolcalladors es van desplegant a través de ‘Baptiste’, aquesta a partir d’un patró molt clàssic, i la trama disco amb capritxosos sintetitzadors dels setanta d’‘Old father tyme’, mentre que ‘Village’ evoca amb les seves cordes i la seva tornada espiritual els ecos soul lluminosos d’un Smokey Robinson o el recentment desaparegut Bill Withers. Les cotes més altes arriben amb la sensual intimitat de ‘More’ i amb la cançó titular de l’àlbum, melancòlica i envoltant, en què Weller sembla fer un balanç de vida i disfrutar del crepuscle i la «suau brisa» sense metes més espectaculars.

En aquesta peça podem sentir els teclats de Mick Talbot, que va ser el seu company de files a The Style Council, i certament en aquest ‘On sunset’ hi ha ingredients que l’emparenten amb els àlbums d’aquell grup, al qual es va entregar en cos i ànima en els 80, després de l’era de The Jam. La seva nova obra presenta un esperit de síntesi més gran, amb la integració de l’electrònica i la compatibilitat amb un exercici pop victorià com ‘Equanimity’, en què es cola el violí de Jim Lea, ex-Slade (coautor de ‘Cum on feel the noize’), o amb el toc molt mod de ‘Ploughman’.

Perquè, al cap i a la fi, ‘On sunset’, mira cap enrere i cap endavant, i el crescendo sentit de ‘Rockets’ casa amb la dinàmica contemporània d’‘Earth beat’, en què intervé el jove talent urbà Col3trane. És un Weller que sembla divertir-se amb tot el que toca i que es treu de la màniga una peça instrumental amb aires de ‘jam’ electro-funk, ‘4th dimension’, abans de somiar amb l’eternitat, captivat pel cel estrellat, en la càlida ‘I’ll think of something’, emparat amb la guitarra acústica. Cançons, aquestes últimes, incloses en la versió ‘deluxe’ de l’àlbum, que ofereix, a més, un parell de versions alternatives de formes exuberants, senyals que aquest Paul Weller no te l’acabes. -Jordi Bianciotto

Altres novetats de la setmana

Després d’un segon disc decebedor, el trio de germanes recupera la inspiració melòdica i obre fronteres estilístiques en un àlbum que alegra aquest estiu estrany. Ja coneixíem el seu interès pel R&B dels noranta (aquí ressuscitat a ‘3am’), però més sorprenents resulten les seves incursions en la indietrònica (‘I know alone’), el quasi-reggae (‘Another try’) o el glam (‘Up for a dream’). La joia de la corona potser és ‘The steps’, que sona a clàssic perdut de Sheryl Crow. – Juan Manuel Freire 

Missatge a gran escala. El contrabaixista Christian McBride dona vida als missatges de Rosa Parks, Malcolm X, Mohamed Ali i Martin Luther King a través d’una suite per a ‘big band’, coral i veus que recrea alguns dels seus discursos i arracona –potser massa– les partitures de McBride. El solemne homenatge, compost durant anys, acaba amb un cant d’esperança per l’elecció de Barak Obama el 2008, que avui sona gairebé naïf. ¿Com hauria sonat un epíleg escrit amb el Black Lives Matter en ment? Roger Roca

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Sticky M. A. torna a obrir la porta del seu univers accelerat amb un tercer àlbum en què confirma que és un dels talents més indiscutibles i singulars de l’escena. Un viatge pel seu cap turmentat, un món fantàstic i anàrquic, que presenta, com sempre, amb veus potser massa filtrades. Deu cançons virtuoses, amb molta presència de la cultura japonesa –visible ja en el mateix títol del disc–, en què l’artista madrileny desenvolupa la seva figura de ‘dimoni bo’ amb produccions de molt alt nivell. Ignasi Fortuny

Des de la seva estrena el 2005, Maria do Céu Whitaker Poças ha anat guanyant justos reconeixements amb la seva revisió del bagatge popular brasiler (de la samba a Tropicália), casant sensibilitat i sentit aventurer. Aquí entrega les seves cançons sinuoses a una atrevida cirurgia microelectrònica amb ecos del Bowie berlinès i maneres refrescants, sense obscurantismes forçats. I ho fa molt ben acompanyada: desfilen Pedro Sá, Seu Jorge, Marc Ribot i un Caetano Veloso que li regala la bonica ‘Pardo’. J. B.