L'última croada 'retro'

Sexe, droga i madrigals

Les tropes del 'bardcore' conquisten el regne de Youtube amb les seves versions medievals d'èxits pop de totes les èpoques

zentauroepp53884422 icult musicos medievales200625162251

zentauroepp53884422 icult musicos medievales200625162251

4
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Ni tan sols Simon Reynolds, l’historiador i crític que va teoritzar sobre l’obsessió de la música pop amb el seu propi passat en el molt influent assaig ‘Retromania’, va veure venir una cosa com aquesta. Youtube, la plataforma que més i millor reflecteix (i modela) els gustos musicals del públic jove, s’ha omplert els últims dos mesos de llaüts, flautes, panderos i cornamuses. Amb la virulència i la fecunditat d’una pandèmia, es multipliquen a la xarxa les versions de moderns (i no tan moderns) èxits pop interpretats amb instruments medievals, cantats sovint en anglès del període Tudor. En un context de plagues mortals, profecies ominoses, mascarades i revoltes civils, l’anomenat ‘bardcore’ (joc de paraules entre el hardcore i els bards que transmetien de forma oral les històries, llegendes i poemes a l’Europa de l’edat mitjana) es postula com la banda sonora ideal per aquest abominable 2020.

Tot sembla una gran broma innocent, però la cosa ja ha adquirit proporcions de fenomen a tenir molt en compte. Una croada en tota regla. Les visites a les produccions més exitoses del gènere es compten per milions i cada setmana apareixen a Youtube no pas menys d’un centenar de noves versions ‘bardcore’ de cançons pop de totes les èpoques. N’hi ha per a tots els paladars, des del ‘Fortunate Son’ dels Creedence Clearwater Revival (ideal per aixecar l’ànim de la soldadesca a la guerra dels cent anys) fins al ‘Bad Guy’ de Billie Eilish, passant pel ‘Rasputin’ de Boney M (això és el que ballaven els boiars que es van conjurar contra Ivan el terrible), el ‘Billie Jean’ de Michael Jackson («l’infant no porta la meva sang»), el ‘Losing my Religion’ de REM (¡a la foguera per heretges!), el ‘Chandelier’ de Sia, el ‘Get lucky’ de Daft Punk i mil més.

De l’orfebreria al ‘bubble gum’ medieval

No totes, convé advertir-ho, tenen el mateix mèrit. Poc tenen a veure les esforçades versions de Metallica o System of a Down que fa l’orfebre Algal the Bard (l’home toca tots els instruments i a més es grava fent-ho amb posat seriós), amb les barates però reeixides produccions del molt prolífic Graywick, pur ‘bubble-gum’ medieval amb el seu abús del MIDI i els ritmes sintètics.

El ‘bardcore’ és, en qualsevol cas, una irresistible anomalia estretament lligada a la crisi de la Covid-19. En el futur, els estudiosos del gènere podran datar el seu naixement a mitjans de l’abril d’aquest any, en plena emergència sanitària internacional; va ser llavors quan un programador de webs alemany de 27 anys anomenat Cornelius Link va publicar a Youtube una relectura medievalitzant d’‘Astronomia’, el hit electrònic del productor rus Tony Igy convertit en objecte de ‘trending topic’ durant la pandèmia, gràcies al popular mem dels ballarins ghanesos que porten un taüt. L’invent va captar l’atenció d’una comunitat d’internautes confinats (i presumptament avorrits), que van animar Cornelius a polir la seva proposta i dotar-la d’un ritme una mica més marcat. Així va néixer ‘Astronomia (Medieval Style) [Tavern Version]’, que en només dos mesos ha convocat tres milions de visites i que, més important encara, va posar les bases de la revolució ‘bardcore’ (tot i que més que de revolució caldria parlar de revolta, per no caure en l’anacronia).

Notícies relacionades

Com sol passar, el pioner no va tardar a ser superat per un dels seus deixebles. Deixebla, en aquest cas, si atenem al seu ‘nom de plume’. Animada pels vídeos de Cornelius Link, Hildegard von Blingin’ (nom encunyat en homenatge a la compositora, filòsofa i mística del segle XII, Hildegard von Bingen) va començar a fer les seves pròpies versions, amb el suculent afegit d’una brillant interpretació vocal en anglès isabelí. Les seves lectures de ‘Bad Romance’ de Lady Gaga i de ‘Pumped Up Kicks’ de Foster the People ja han superat els quatre milions de visites cadascuna i han convertit Von Blingin’ (que, segons va reconèixer en un recent reportatge de la revista ‘i-D’, va començar amb les gravacions després de perdre la feina al principi de la pandèmia) en l’estrella més rutilant de l’univers ‘bardcore’.

Un univers en expansió en què, a diferència del que passava a l’enutjós disc de balades renaixentistes que Sting va publicar el 2006 amb el títol de ‘Songs from the Laberynth’, regnen la distància irònica i les picades d’ullet al que ‘i-D’ ha anomenat «l’humor existencial de la Generació Z». Com diu un dels (sovint hilarants) comentaris d’un dels vídeos de Graywick a Youtube, «només els xavals nascuts al 1300 li veuen la gràcia». És clar que els xavals del 1300 poden no estar equivocats i, ara que el sector de la música en directe es troba en fase d’obligada reinvenció, potser ha arribat el moment d’abandonar els formats i els escenaris tradicionals de l’era rock i apostar per les bacanals en castells fortificats amenitzades per llaüts i salteris mentre fora la Mort Vermella campa al seu aire.   

Temes:

Youtube Música