Adeu a la gran Rosa Maria Sardà, la còmica fatalista

Anteposar un article al cognom és prerrogativa de les dives. Cantants d’òpera i grans actrius. Aquelles que et toquen la fibra del sentiment amb la seva veu i la seva paraula. A la gran Rosa Maria Sardà, actriu de teatre, cine i televisió, ningú li discutirà el títol de ser ‘La’ Sardà, tot i que ella de segur que li molestés reconèixer-ho, però no és una diva qui lluita per ser-ho sinó qui està tocada per la gràcia.  I de gràcia, una gràcia esquerpa i fatalista, com de còmica jueva novaiorquesa, en tenia molta la Sardà. Fins i tot per morir-se l’ha tingut. Dura i alhora molt sensible, parlava de la seva mort sense edulcorants ni additius, des que fa uns anys li van diagnosticar el càncer que finalment ha acabat amb ella, aquest dijous a Barcelona als 78 anys.  

Rosa Maria Sardà no era una dona fàcil, els periodistes ja ens hi havíem acostumat. En les presentacions dels seus muntatges teatrals apareixia com una més, en una roda de premsa al costat dels seus companys de repartiment amb les seves ulleres fumades, en general amb el seu estimat Lluís Pasqual que és, sens dubte, el director que va treure’n el millor partit, i si parlava no era per dir paraules cortesanes o per quedar bé amb el personal, sinó per expressar el que realment sentia, gran part de vegades amb acidesa, sense importar-li les conseqüències. Per això no es va prodigar en les entrevistes. 

Versatilitat i intensitat

Com a actriu va ser capaç de recórrer tot el pantone de les emocions humanes. Des del riure més descarat –aquesta faceta de còmica la va fer enormement popular tant en el cine com, especialment, a la televisió– fins al més punyent dels drames. Tenir la Sardà en un muntatge teatral o una pel·lícula, ja fos en català com en castellà, era una assegurança per a la taquilla. No importa qui protagonitzés la pel·lícula, la Sardà sempre apantallava el resultat. Per això com a actriu de repartiment  va guanyar dos Goyas per ‘¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?’ (1994) i ‘Sin vergüenza’ (2002) i va rebre la Medalla d’Or de l’Acadèmia  en reconeixement a tota la seva carrera el 2010. Tampoc se li van resistir els Max (tres, un d’aquests, d’honor). I malgrat la seva exhibida ‘nonchalance’ davant els guardons, en el fons els apreciava i hi creia, perquè no d’una altra forma s’ha d’interpretar que tornés aïrada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat quan els seus postulats pròxims al PSC i en l’aspecte personal al republicanisme la van col·locar al costat oposat de l’independentisme.

Com a bona diva, com una Anna Magnani ‘nostrada’, en els seus moments tràgics sempre aletejava un punt d’humor negre i al revés, en la seva comicitat sempre hi havia un deix d’amargor. La peça teatral en la qual millor es va apreciar aquesta dualitat és ‘Rosa i Maria’, un espectacle que Lluís Pasqual va tallar a la seva mesura en el Lliure en què ella enlluernava la platea amb el seu sarcasme hilarant i les seves cançons per tot seguit, a la segona part, deixar-los amb el somriure petrificat amb el relat d’una dona afectada de càncer. Anys després tornaria a posar-se a la pell d’una malalta terminal d’aquesta mateixa malaltia a ‘Witt’, una peça que Emma Thompson va estrenar a la Gran Bretanya  i a la qual ella va dotar d’una particular ferocitat còmica.

Mares poc arquetípiques

Va encarnar moltes mares i totes es van allunyar del convencional, la majoria de les vegades eren una miqueta terribles. Aquí hi ha la ‘Mare Coratge’ de Brecht, Bernarda Alba o, en un altre registre, la d’‘Airbag’ o ‘Ocho apellidos catalanes’, la poc encertada seqüela d’‘Ocho apellidos vascos’. A la vida real va ser mare de l’actor i director Pol Mainat, fruit de la seva relació amb Josep Maria Mainat, una de les tres potes de La Trinca. Però molt abans li va tocar ser la mare dels seus quatre germans –entre ells el periodista Xavier Sardà-  tots petits i bastant més joves que ella, quan als vint-i-pocs anys es va quedar òrfena de mare i es va veure obligada a ajudar el seu pare. L’actriu va evocar aquesta pèrdua que marcaria a foc tots els Sardà en un recent llibre autobiogràfic, ‘Un incident sense importància’, compost per set relats. Un d’aquests era una poc kafkiana carta a la mare, amb qui solia riure molt tot i que es barallés amb ella sovint. «Perquè en el fons érem iguals», deia.

Joan, el més petit dels germans, va morir de sida i en la més recent entrevista concedida, la que li va fer Jordi Évole el mes d’abril passat via telemàtica en plena pandèmia i en la qual ja era apreciable l’avenç de la malaltia, va establir una comparació entre el coronavirus i el VIH en el seu vessant social: «El coronavirus pot agafar-lo fins i tot un creient, una persona decent, però la sida era de gent marginal i degenerada. La gent defugia els malalts. Va ser horrorós el que els va fer amb ells, va ser vergonyós».

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

No va anar a la universitat, tampoc li va fer falta, perquè la seva curiositat la impulsava com a omnívora lectora de paladar refinat amb Proust, Faulkner o, Josep Pla i la seva formació com a actriu, el mateix, també es va desenvolupar com a autodidacta. La seva trajectòria cinematogràfica suma gairebé un centenar de títols entre els quals destaquen ‘El efecto mariposa’, de Fernado Colomo; ‘Moros y cristianos’, de Luis García Berlanga; ‘Todo sobre mi madre’, de Pedro Almodóvar; ‘Anita no pierde el tren’, de Ventura Pons –un dels seus directors fetitxe;  ‘La niña de tus ojos’ i  ‘El embrujo de Shangái’, de Fernando Trueba,  o ‘Te doy mis ojos’’, d’Iciar Bollaín.

«Sempre vaig ser una nena trista –solia dir– amb una gran capacitat per ser infeliç». I malastruga com solia ser va assegurar que havia nascut durant una dictadura i que pel caire que estava prenent l’ascens dels feixismes a Europa no volia morir-se durant una altra.