Run the Jewels, una protesta rabiosa i lúdica

El que va començar sent per a El-P i Killer Mike gairebé un divertiment s’ha convertit en el projecte d’una vida, allò pel que, potser, més els recordaran les generacions futures. Això és dir molt. El-P va comandar el hip-hop underground com a part del grup Company Flow o fundador del segell Def Jux. Killer Mike va ser membre estrella del col·lectiu Dungeon Family, del qual també va sortir Outkast, i el seu primer disc al seu nom, ‘Monster’, va ser una sensació comercial.  

Però seria unint-se com a Run The Jewels quan aconseguirien colar-se del tot en la consciència col·lectiva. En l’explosiu duo, El-P proveeix els beats i comparteix rimes cridades amb el seu amic. Segons deia Mike fa uns dies a The New York Times, això és una simbiosi del nivell d’Ice Cube i Bomb Squad. No s’equivoca ni s’exagera, i la comparació indica de què va la seva música: de política i diversió, de contundència i festa. Música per exhalar tota la ràbia del món... mentre es balla. 

’No puc respirar’

El seu quart disc, quart clàssic, havia d’haver-se publicat divendres, però va arribar per sorpresa dimecres, a temps per convertir-se en banda sonora de les protestes per les morts de George Floyd, Breonna Taylor i Tony McDade i la violència policial racista. Potser el tema que més cridi l’atenció del lot, a nivell de contingut, sigui ‘Walking in the snow’, en què Mike diu: «I estàs tan atordit que veus els polis asfixiar un home com jo / Fins que la meva veu passa d’un crit a un murmuri, ‘no puc respirar’ / I et quedes assegut al sofà de casa i ho veus per la tele». Semblen lletres escrites aquesta setmana, però El-P va recordar fa poc per Twitter que es van gravar la tardor del 2019. Es refereixen a l’assassinat d’Eric Garner. La història es repeteix i es repetirà fins que la societat en el seu conjunt no desperti.

El-P i Killer Mike fan aquí l’impossible per treure’ns de la letargia. Han gravat el seu disc més brut, directe i salvatge, a més del més depurat: 39 minuts sense cap mil·ligram de greix. Comença fort, amb el boom-bap intemporal de l’antipolicial Yankee and the brave (ep. 4)’ i ‘Ooh la la’ (que entrellaça un ‘sample’ de Gang Starr i Nice & Smooth), per després arribar al seu cim d’eficàcia en el doblet format per la ultrafunk ‘Out of sight’ i aquesta aclaparadora, mutant ‘Holy calamafuck’.

Al llarg del camí, el duo alia sense friccions generacions i estils: Pharrell i Zach De La Rocha (Rage Against the Machine) conviuen sense problemes a ‘JU$T’, com la llegenda gòspel Mavis Staples i el déu ‘stoner rock’ Josh Homme (Queens of the Stone Age) a ‘Pulling the pin’. Aquest últim tema forma, juntament amb ‘A few words for the firing squad’, un tram final de densitat letal. Les últimes paraules que sentim de Mike giren entorn de la mort de la seva mare o, després, de l’esclavitud i els linxaments per motius racials. La festa es posa realment seriosa. Toca escoltar. Juan Manuel Freire

El guitarrista sard ret homenatge a la tragèdia de Lorca en clau flamenca i contemporània partint de la Nana del cavall gran que va cantar Camarón. Però ni el seu instrument ni el seu acostament al flamenc tenen res de convencional: Angeli s’expressa a través d’un Frankenstein de ferros, cables i fustes que ha inventat capaç de cantar una cançó de bressol i de desencadenar una tempesta. I en aquest disc breu i visceral, gravat d’una tirada a Barcelona durant el confinament, hi cap tot. Estremidor. –Roger Roca

Si aquest és el veritable final de Dellafuente (potser és una llarga hibernació), ‘Descanso en poder’ és un gran epitafi. L’àlbum condensa orígens, sons que s’han encreuat en la seva carrera, el sender recorregut, sentiment i, sobretot, transparència, l’artista nu. El granadí buida les seves emocions i raons al llarg d’una desena de cançons (’Saturación’, ‘Libertad y salud’...) que formen un recorregut perfecte perquè els seus fidels l’acompanyin en aquest ‘comiat’, malgrat la tristesa que puguin sentir. - Ignasi Fortuny

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

El noruec segueix en ratxa i porta el seu art pop a un alt estadi de refinament valent-se tant de suggerents pistes electròniques com de cordes elegants (sense ser pretencioses), i combinant les gambades glam (‘You are not who I thought I was’) amb les delicades reminiscències de Tin Pan Alley (‘Put the camera down’) i l’evocació melòdica digna del millor Prefab Sprout (‘That’s all there is’). Cançoner amb aura màgica, que Lerche porta lluny a través de la seva veu còmplice. – Jordi Bianciotto

Dos venerables espeleòlegs de la guitarra elèctrica, Colis (Mil Dolores Pequeños, Vamos a Morir) i Pérez Marina (Javier Corcobado, Leone), uneixen forces en aquesta aventura per senders escarpats: 21 peces que destil·len sabor de cabaret portuari, de cine negre i de rock’n’roll insalubre. Diàlegs rics en dissonàncies, amb tocs ‘frippertrònics’ i cascades de ‘loops’, en sintonia amb l’avantguarda novaiorquesa i amb vista a la improvisació més audaç. Borbolls de sang revitalitzadora. -J. B.