Crítica de 'La forastera': vindran més primaveres

Tots venim de la civilització crepuscular del camp, n’hi ha prou de remuntar-se una, dues o tres generacions. En la memòria dels pobles avui buidats, convertits en geriàtrics a l’aire lliure i en destinacions rurals de cap de setmana, hi ha els patrons de conducta que, inscrits en l’ADN, repliquem en el nostre desterrament urbà: la suspicàcia davant del desconegut, la solidaritat amb el proïsme, les rancúnies familiars, els abusos i humiliacions i el furor llargament contingut. A Olga Merino sempre li ha interessat aquest món de tradicions i rituals –amb el seu llenguatge propi– que van portar els immigrants dels anys 50 i 60 en el seu viatge de desarrelament i esperança cap a un futur millor. Però fins ara no s’havia submergit per complet en la lenta agonia en què es dissol aquest món d’ahir i ho ha fet amb formidable pols narratiu, amb una història dura com el paisatge, amb un ús deliberat d’un lèxic terrer tan ric i precís com adequat a les exigències del relat.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Per a aquesta immersió, Merino ha creat una narradora que, als seus 50 anys, ha tornat al poblatxo andalús dels seus pares. L’Ángela o Angie –nom que procedeix dels anys londinencs en què va conviure amb el Nigel, un pintor obsessiu i suïcida– és la Marota entre els veïns, habita l’antiga casa familiar d’El Hachuelo amb l’única companyia de dos gossos i el tracte ocasional amb el capellà i dos immigrants, un senegalès i un ucraïnès. És a la finca de Las Breñas, que els Jaldones van robar als Marotos. L’aparició de l’amo, Julián Jaldón, penjat d’una noguera posa en marxa un mecanisme de revelació de secrets del qual ningú sortirà indemne. En aquests secrets actuen forces elementals, eros i tànatos, la pressa de posseir i dominar i el vertigen de la destrucció i la immolació, però també el desig cec de justícia i restitució.

Afany de justícia

L’Ángela va reconstruint l’estremidora epidèmia familiar de suïcidis i, sense haver superat encara el del Nigel —al qual continua aferrada a través d’una llibreta d’apunts—, comença a témer que també ella vagi sucumbirà a aquest sinistre ritual a la mateixa edat que el seu pare. Perquè, com en el prodigiós ‘Pedro Páramo’ de Juan Rulfo, que la narradora llegeix i cita, ella ha tornat al llogarret per esbrinar qui és el seu pare i s’ha trobat que la seva mort voluntària té culpables: les Jaldonas. L’assetjament al qual elles sotmeten l’Angie perquè abandoni El Hachuelo i poder acabar de completar la rendició del poble als peus del turisme desperta en la narradora alguna cosa més que l’instint de defensa o la set de venjança, desperta l’afany de justícia natural, més enllà de les lleis. L’aspror dels caràcters es compenetra amb la sequedat del paisatge, com en un ‘western’ moral, i contrasta amb les escenes vívides en què s’evoca la vida a Londres. Olga Merino ha transcendit la moda de la narrativa neorural i ha construït una novel·la magnífica. Igual que per a la seva protagonista, redimida del seu passat amarg, vindran més primaveres.