COLÓS DE LES BAQUETES

Mor Tony Allen, el cor de l'afrobeat

El músic nigerià, creador del gènere juntament amb Fela Kuti i considerat un dels millors bateries del món, ha mort als 79 anys d'un aneurisma aòrtic abdominal

zentauroepp53287021 winterthur  switzerland   22 05 2015    file    nigerian dru200501163734

zentauroepp53287021 winterthur switzerland 22 05 2015 file nigerian dru200501163734 / ENNIO LEANZA

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

En els orígens de les modernes músiques africanes, i de les fusions amb el pop i altres gèneres del Primer Món, hi ha l’afrobeat, i allà, marcant el pas i insuflant energia i creativitat, hi figurava Tony Allen, inventor d’aquest estil exuberant i agitador juntament amb el seu col·lega Fela Kuti, amb qui va compartir files durant 15 anys. El que, segons Brian Eno, era el millor bateria del món, ens va deixar aquest dijous, als 79 anys, a l’hospital Georges Pompidou, de París, víctima d’un aneurisma aòrtic abdominal.

Músic fet a si mateix, sense educació acadèmica, Allen (va néixer el 12 d’agost del 1940 a la capital de Nigèria, Lagos) va créixer atent al gènere popular jùjú, al jazz i a la música ‘highlife’ sorgida al seu país via Ghana i que barrejava influències autòctones amb ritmes i instrumentacions occidentals. En aquesta esfera es movia Fela Anikulapo Kuti, dos anys més gran, que va quedar sorprès amb les seves capacitats amb totes aquestes músiques i el va integrar, el 1964, a la seva banda Koola Lobitos, que dirigia tocant saxos i teclats. Els més alts referents d’Allen en les percussions procedien del jazz: talents com Gene Krupa, Art Blakey, Elvin Jones i Max Roach.

Exuberants poliritmes

Cinc anys més tard, Koola Lobitos es va transformar en Fela Kuti & Africa 70 , va emfatitzar així el seu compromís social i polític (defensa de les llibertats i de l’orgull africà, denúncia de la corrupció) i va establir les bases d’una música nova, l’afrobeat, dinàmica i devastadora, caracteritzada pels cants de crida i resposta amb el cor femení i la poderosa secció de metalls. Amalgama promíscua, que va prendre idees dels ritmes llatins i tropicals (salsa, calypso), del funk, el jazz i la música ioruba, a la qual Tony Allen, nomenat director musical de la banda, va imprimir un segell percussor inèdit, altament enèrgic, partint dels poliritmes africans. N’és una mostra la peça ‘Roforofo fight’, de l’àlbum del mateix títol (1972), que Fela Kuti va registrar sota l’influx dels ‘panteres negres’, i així va donar cos a un missatge africanista que incloïa l’ús d’un anglès crioll internacional, per ser comprès en diferents països del continent.

Tony Allen va secundar amb reserves aquest compromís polític del líder, amb el qual coincidia, però que considerava massa explícit i causant de problemes. Però les seves aportacions rítmiques van ser clau per al desenvolupament de l’afrobeat, un gènere que es va encoratjar en directe amb les seves coreografies espectaculars i la seva expressivitat desencadenada. L’àlbum ‘Live!’ (1971), gravat als estudis Abbey Road, de Londres, davant 150 convidats privilegiats, és una altra peça distintiva d’aquells anys i ofereix la peculiaritat del doblet històric de percussionistes: a més d’Allen, toca en el disc un altre colós de l’instrument, Ginger Baker (sortit llavors dels supergrups Cream i Blind Faith).

De Talking Heads a Blur

Allen va gravar una trentena d’àlbums amb Kuti i Africa 70, fins que el 1979 va abandonar el grup, després d’haver registrat disputes en terrenys econòmics i operatius (va criticar la tropa de «paràsits» que envoltaven i complimentaven el líder en les seves gires). Havia començat a gravar en solitari quatre anys enrere (‘Jealosy’) i va encaminar els seus passos cap a la discografia pròpia, i es va endur amb ell diversos membres d’Africa 70. No només les seves arts percussores van continuar enlluernant, atraient mirades, per exemple, dels novaiorquesos Talking Heads, sinó també el calat d’obres com ‘Never expect power always’ (1985), que va gravar amb un nou combo, Afrobeat 2000, i en el qual va explorar l’electrònica i el dub.

Notícies relacionades

Una nova pista es va obrir quan, el 2000, Blur va incloure la frase «Tony Allen em va fer ballar» en la seva cançó ‘Music is my radar’. Dos anys més tard, el cantant del grup britànic, Damon Albarn, col·laborava en l’àlbum d’Allen ‘Home cooking’, i el 2006 el bateria es va veure convertit en integrant del supergrup The Good, The Bad & The Queen, juntament amb Albarn, Paul Simonon (exbaixista de The Clash) i Simon Tong (exguitarrista i teclista de The Verve). El primer disc, del 2007, els va portar al Primavera Sound, festival al qual Allen tornaria per compte propi vuit anys després.

Acostant-se als 80 continuava plenament actiu, i el 2019 va publicar un notable àlbum, ‘Rejoice’, amb Hugh Masekela (mort un any abans). Tot i que se sol citar Fela Kuti com a creador de l’afrobeat, es tracta d’un assumpte compartit, com aquest va deixar clar a l’afirmar que el gènere, «sense Tony Allen, no hauria existit». D’ordenar les històries dels dos creadors es va encarregar l’escriptor i musicòleg nord-americà Michael E. Veal, autor de dos llibres il·lustratius, ‘Fela’ (2000) i ‘Tony Allen: an autobiography of the master drummer of afrobeat’ (2013), aquest últim coescrit amb el músic.