'Anon': el futur està molt vist

Dir que sembla un episodi allargat de ‘Black Mirror’ és una manera mandrosa de descriure ‘Anon’ però, sens dubte, exacta; i no només perquè la pel·lícula explora els perills del desenvolupament tecnològic sinó també perquè hauria resultat molt més satisfactòria si hagués durat 50 minuts i no 100. La seva peripècia narrativa és més aviat simple –la investigació d’uns assassinats en un futur en què, a causa del progrés cibernètic, tant la privacitat com el crim en teoria han desaparegut–, i malgrat això es mou lenta, pesada i ranca.

El director Andrew Niccol des de ‘Gattaca’ (1997) que està expressant la seva por dels avenços científics i, de fet, ‘Anon’ exhibeix diverses connexions temàtiques amb aquesta magnífica òpera prima tot i que, això sí, sense la seva eficàcia dramàtica. El seu protagonista, un detectiu turmentat (Clive Owen), és un estereotip errant, i tant ell com la resta de personatges recorren a diàlegs terribles per verbalitzar sense objeccions els assumptes de la pel·lícula. La pel·lícula, a més, manca de capacitat per a la sorpresa i de lògica narrativa –la identitat de l’assassí es resol de manera especialment badoca– i, a causa de la desaturació cromàtica a la qual ha sigut sotmesa, sens dubte, per expressar el gris futur al qual ens dirigim, és francament lletja.