Fiona Apple trenca la seva gàbia

Fiona Apple, l’artista de carrera escarpada i discontínua, plena de ferides i desacords industrials, ni tan sols considerada d’una manera consensuada per la crítica. Aquella noia del piano, que va exorcitzar traumes amb el seu debut, ‘Tidal’ (1996), trobant un lloc en la línia del postgrunge, ha anat estenent el seu llenguatge musical lentament (només cinc discos en 24 anys) fins a arribar al sotrac emocional, llenguallarg i salvatge, d’aquest nou treball, ‘Fetch the bolt cutters’, el primer que treu des del 2012.

L’estrany títol (‘Aconsegueix unes tenalles’), que correspon a una de les cançons, està agafat d’una frase de Gillian Anderson a la sèrie ‘The fall’, i al·ludeix a l’ordre que Apple es dona a si mateixa, la de tallar cadenes i sortir de la presó mental en què s’ha sentit reclosa. A joc amb aquest enunciat, l’àlbum deixa anar amarres amb els motllos de composició més previsibles i sorprèn, sobretot, per la riquesa i preponderància de les seves trames rítmiques, un aspecte que ja havia treballat en el passat, si bé no d’una manera tan estructural.

La llei del ritme

Les cançons insinuen un historial clínic amb les seves al·lusions a la depressió, al ‘bullying’ o a l’abús sexual, que ella procedeix a guarir apel·lant a la solidaritat femenina, la sororitat (‘Ladies’ va per aquí), però tot aquest rerefons, que per si mateix no garantirà un bon disc, condueix a una expressió musical rellevant i imprevisible. Amb el ritme a la base de la piràmide: de la trama irada d’‘Under the table’ («no callaré», clama) al quadro de ball amb reminiscències de l’equip de ‘cheerleaders’ o a la picada d’ullet marcial o tribal que acompanya temes com el titular, ‘Relay’ o ‘Drumset’.

Apple en té prou de vegades amb aquesta malla de percussions, ampliada amb timbals, campanes i bateries digitals, acostant-se a la ciència del hip-hop i a l’‘spoken word’, si bé des d’aquí també és capaç de construir cançons amb més fonament harmònic. Aquí, en la confluència dels dos mons, hi ha la seva expressió més alta: a ‘I want you to love me’ amb els seus cabalosos arpegis de piano, la trepidant ‘Shamelika’ o l’enrarit menú cuinat ‘al mellotron’ titulat ‘Rack of his’. I com canta, deixant-se la pell en cada rima explícita (la majoria ho són) sense perdre naturalitat, improvisant, deixant anar rialles trastornades i empelts corals amb avantpassats jazzístics.

A Fiona Apple no li sembla interessant revestir les seves angoixes amb una música melancòlica, sinó respondre amb nervi, cruesa i extroversió, encara que sigui a costa de sonar una mica excèntrica, fins i tot esbojarrada. Però aquesta és la seva original recepta per despatxar els seus fantasmes i entregar una obra d’art vibrant i veraç, en què la principal nota discordant és la lletja portada digna d’un grup de ‘riot grrrls’ sèrie B dels anys 90. Jordi Bianciotto

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Mike Dean, coproductor de Kanye West i molts dels seus afiliats, debuta amb el seu nom amb una hora i mitja d’instrumentals de sintetitzador que poden sonar purament progressius o més d’acord amb les bandes sonores de Carpenter i Trent Reznor. En dies de teletreball tan estès, convé apuntar una cosa: ‘4:20’ és música perfecta per treballar, alhora minimalista, poderosa i, el que dèiem, progressiva. Segons Dean, també és improvisada, però això de vegades costa de creure. – Juan Manuel Freire

«Estic ple de pèl de gat, però tot i així faig bona olor. Digue’m, nena, ¿com em queda aquesta bandana?» Així ‘roneja’ Thundercat, un baixista extraordinari, lletrista en equilibri impossible entre la xorrada i la confessió més sincera, productor d’idees a dojo, personatge gairebé de dibuixos animats. ‘It is what it is’, el seu quart disc, és una muntanya russa d’emocions. De les ganes de gresca a la davallada existencial, del sobreescalfament sexual al lament per un amic mort. Honestedat brutal amb molt funk i ganxo pop. – Roger Roca

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El saberut i inquiet raper gallec, immers també en un projecte amb un àlies paral·lel (Lil GZ) que busca experimentar amb el trap –sovint es difuminen l’un en l’altre–, presenta un àlbum amb la seva fórmula original, la del rap amb una afilada crítica social. A ‘Siempre’, Pedro Ruibal està revelador, madur i eloqüent en el seu relat a través de 16 cançons en què, per  exemple, ens ensenya que per radiografiar l’actual crisi sanitària també ens queda el rap. – Ignasi Fortuny.

Sis anys després de l’extravertit ‘Festival’, Carles Sanjosé reapareix amb un disc que l’acosta més aviat a les cadències profundes d’‘Al marge d’un camí’ (2010), amb noves capes de reflexió derivades de la seva actual condició de pare de família. Disc breu i just, sis cançons que apel·len al pes de les tradicions, ironitzen amb la revolució i enalteixen l’amor romàntic en temps d’esmenes irades. Un Sanjosex càlid, confessional i tènuement lluminós, amb la veu còmplice de Bikimel. J. B.