Mariano Barroso ens explica les anècdotes del rodatge 'La línea invisible'

Una de les sèries més esperades dels últims mesos és La línea invisible, la nova creació de Mariano Barroso (El día de mañana, Todas las mujeres, Los llobos de Washington) en la qual s’explica com l’organització terrorista ETA va decidir passar-se a la lluita armada i a cometre atemptats. El protagonisme està centrat en Txabi Etxebarrieta, àlies ‘Pepe’, el líder que va decidir passar a l’acció, la seva família, els seus companys i les investigacions que duu a terme el policia Melitón Manzanas.

  

 

El repartiment està integrat per molts actors catalans, el protagonista és Àlex Monner (La propera pell), el seu germà és Enric Auquer (que ha sigut multiguardonat aquest any per Quien a hierro mata i Vida perfecta) i en la seva quadrilla figuren Anna Castillo (El olivo, La llamada) o Joan Amargós (La vida sense la Sara Amat). El seu rival, l’agent Manzanas, és interpretat per el malagueny Antonio de la Torre, però el seu ajudant és un altre català, Pablo Derqui (Nit i dia, La catedral del mar).

Aquests sis episodis que poden veure’s en Movistar+ destaquen per la seva versemblança, la seva sòlida narració i com de bé que explica un tema que resulta tan complex com polèmic. El seu director, Mariano Barroso, reconeix que «és més difícil rodar una trama ambientada als anys 60 que a l’Edat Mitjana perquè hi ha gent que ha viscut aquesta època». El realitzador ens explica les curiositats del rodatge.

-Uns escenaris de veritat. «Sempre que va ser possible  vam intentar rodar als veritables llocs on van tenir lloc els fets. Hi ha molts escenaris reals. L’exterior d’on se celebra la cinquena assemblea, una casa d’exercicis espirituals dels jesuïtes de Getaria, és l’autèntica i, curiosament, fa poc em vaig adonar que també surt de fons a Ocho apellidos vascos. Ocho apellidos vascosLa plaça d’Unamuno de Bilbao, on vivia la família de Txabi, és la mateixa i l’edifici, el mateix, tot i que l’interior és un decorat perquè la família no va voler que rodéssim al pis. L’exterior de la direcció de policia és la mateixa, tot i que ara és un organisme diferent de la policia i tot està tractat en postproducció».

-Ambientació de l’època. «L’attrezzo  també volíem que fos de veritat. Hi va haver molta discussió sobre els cascos que utilitzava la policia armada, que eren com els dels nazis i es van estar utilitzant fins als 60, era molt complicat trobar-los. Les motos dels guàrdies de trànsit també són de veritat. Les pistoles són les autèntiques i vam haver d’escollir entre un centenar d’armes que ens va oferir l’armer. També vam trobar els pamflets originals de l’època i els vam reproduir».

-Un centenar de vehicles. «En la sèrie apareixen un gran nombre de cotxes dels anys 60 però no podíem aconseguir-los al lloc del rodatge ja que la majoria són a Madrid i Barcelona. Finalment vam haver de transportar-los tots en uns grans tràilers des de Barcelona, eren uns 120, i amb les motos, igual. Vam aprofitar alguns dels que ja havia utilitzat a El día de mañana, que també transcorria en aquella època i n’hi ha alguns que vam haver d’utilitzar-los diverses vegades canviant alguns elements.»

-Un càtering «En la majoria de rodatges, el càtering és molt senzill i funcional. En aquesta ocasió el vam fer amb una gent de Tolosa que ens feia un menjar de no creure-te’l, gairebé ens cuinaven al gust: menjar casolà i biològic, unes amanides al·lucinants, guisats, els dies de fred ens portaven sopa i les postres com l’arròs amb llet o les cremes de iogurt eren deliciosos».

-Curiositats de l’idioma. «La documentació prèvia que vam fer ens va servir per descobrir molts detalls que indicaven les contradiccions dels personatges. Melitón Manzanas, el policia torturador que s’havia format amb la Gestapo, parlava eusquera perfectament mentre que el líder d’ETA, Txabi Etxebarrieta, no el parlava i ni tan sols l’entenia. És una dada curiosa, però molt important».

-Uns catalans amb accent basc. «Vam estar assajant molt temps perquè els actors parlessin castellà amb accent basc. En això ens va ajudar molt l’actor Josean Bengoetxea (Ander, Loreak, Flores), que interpreta el pare Iñaki. Tot i que el seu personatge no apareix gaire, va ser-hi en gran part del rodatge i ajudava tothom. I tot i que Àlex Monner és conegut com a actor català, la seva mare és basca. El seu segon cognom és Zubizarreta i ha viscut a Azpeitia. Hi ha també molts actors bascos com Ramón Barea, Asier Etxeandia, però les opcions eren limitades. Hi va haver casos com el d’Emilio Palacios (que dona vida a Peru) que no sabia l’idioma i se l’aprenia fonèticament».

-Un enfrontament massa real. «En l’escena on mostrem la vaga dels obrers de la fabrica, durant la protesta la policia fa una càrrega. Teníem uns 50 especialistes (20 interpretant els policies i uns 30 els treballadors) preparats per a la baralla i per emportar-se les hòsties i la resta eren figurants. Però la gent s’hi va ficar tant que van començar a donar cops als policies, s’ho van agafar seriosament i costava parar-los. El nivell d’implicació era incontrolable».

-Esborrant en postproducció. «El parc d’atraccions de la mont Igueldo dels anys 60 està treballat afegint alguns elements físics i esborrant-ne en postproducció altres que no eren de l’època. En els plans generals de la sèrie hi ha molts edificis esborrats, hem afegit molt camp, les vistes des de la finestra de la família... Ara els carrers estan convertits en zona de vianants i no hi ha voreres, amb la qual cosa en moltes hem hagut d’afegir-les per postproducció digital i el malson més gran, els pilons, aquests pals que posen perquè els cotxes no aparquin. Alguns vam poder eliminar-los físicament i d’altres no ens va quedar més remei que fer-ho digitalment».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

-La cançó sorpresa. «En un capítol apareix una versió de No somos ni Romeo ni Julieta, un tema que va ser molt popular en aquells anys interpretat per Karina. És una adaptació que ha fet Raül Refree com molt contemporània, amb una ona malenconiosa i una cadència lenta que crec que fins i tot millora a l’original».

-¿Continuarà? «La sèrie pretén explicar com ETA va començar a matar i podria considerar-se l’inici d’una llarga història. Però no penso fer una continuació, entenc que és una sèrie autoconclusiva».