Hernán Migoya: «Encara es pot parlar del famós 'xarnego power'»

Fa poc més d’un mes, en el seu Facebook i des de l’apartament que té llogat al límit entre Miraflores i Surco, dos pintorescos barris de Lima, al Perú, Hernán Migoya, escriptor, guionista de còmic i antic director d’‘El Víbora’, anunciava la sortida immediata de la seva novel·la, ‘Baricentro’, en realitat, una memòria sobre la seva infància i joventut a Barberà del Vallès als 80, i les ganes d’abraçar la seva mare, a qui havien diagnosticat un càncer. Però va arribar el coronavirus i l’autor, a qui fa 17 anys va esquitxar l’orquestrat escàndol de ‘Todas putas’, llibre que van voler llegir com un assaig programàtic quan, en realitat, com qualsevol novel·la, estava farcit de monstres de ficció, ja acumula diverses cancel·lacions del vol que l’ha de portar a Barcelona. De moment, Reservoir Books, la seva editorial, treu l’edició digital. 

¿Com es viu el confinament a Lima? 

Aquí van tancar fronteres de seguida. El president Vizcarra es va posar la piles i s’han pres les mesures correctes. Ara cal veure com es comporta la població i creuar els dits, perquè la sanitat al país deixa molt a desitjar. 

Tant es va parlar del Migoya salvatge, satíric i provocador que costava molt imaginar el cop de timó que suposa ‘Baricentro’, un llibre carregat de tendresa. 

Jo he donat molts cops de timó en la meva vida, he canviat de ruta moltíssimes vegades. He canviat fins i tot de país. He escrit més de 20 guions de còmic i estic adaptant les històries de Pepe Carvalho a la novel·la gràfica. He escrit 20 novel·les fantàstiques, de terror i, fins i tot, pornogràfiques. Allà, tot i que eren obres imaginatives, vaig deixar part de les meves vivències escampades a tall de metàfores, però mai m’havia atrevit a mostrar-me a mi mateix. 

Els seus pares hauran d’esperar per fer-li una abraçada.

Sí, això és el que pitjor porto. Acabo de parlar amb ells per Skype i estan bé. Però, pel que sé, no saben res d’aquest llibre, perquè el normal per a ells és que el seu fill estigui sempre escrivint. No hi ha novetat en això. Estic desitjant portar la novel·la a la meva mare i dir-li que l’he escrit per a ella. És clar que a algun familiar se li pot escapar abans, però m’agradaria ser present quan se n’assabenti. 

¿I què li dirà? 

«Mama: no t’espantis, però he escrit un llibre sobre tu i la teva família, sobre nosaltres». Sé que es posarà molt nerviosa, no entendrà res. 

El seu pare queda més enfosquit en el retrat, potser perquè encarna aquests homes dels 70 que no deixaven traslluir els seus sentiments. 

Estic content de l’equilibri amb què he dibuixat el meu pare, perquè no amago les seves zones fosques però alhora mostro la seva humanitat i així queda evident el meu afecte per ell. El meu pare encarna una tipologia de l’home de classe mitjana baixa que es veu obligat a ser rude per tirar endavant. 

La llàstima és que no podrà llegir-lo 

No, ja fa temps que pateix alzheimer. No podrà dir-me que soc idiota [riu]. Però el meu pare sempre li ha sigut igual el que diguessin d’ell. 

En el que també hi ha una tipologia és en el retrat generacional de la seva infància. 

És un fresc dels 80, d’una manera de sentir i d’un barri proletari. En aquest llibre abraça una reivindicació xarnega. Tot i que no he fet un retrat idealista de Barberà, m’agrada la senzillesa i l’alegria de la vida allà, que en certa manera he recuperat una mica al Perú. En aquest ambient sí que podies baixar la guàrdia. 

¿I on no? 

A Barcelona i en el món cultural en què em movia. Em van clavar 50 ganivets per l’esquena. Soc fàcil de trair. 

¿Estem parlant de l’afer ‘Todas putas’? 

Han passat 17 anys i m’entra el riure tonto quan em posen en la posició de defensar aquesta obra. No en renegaré. Mai ho faré. Malgrat el linxament general. Es va arribar a dir que jo havia d’estar a la presó i molta gent es va apuntar a avivar la foguera. Fins que va venir Vargas Llosa i els va acusar de censors. Qui sí que va ser lleial des del primer moment va ser Miriam Tey, que és a qui buscaven realment. 

Perquè dirigia l’Institut de la Dona i havia publicat el llibre de contes en un petit segell. 

Ella va portar l’ostracisme al qual la van condemnar amb molta elegància i mai em va vendre. Però, en fi, el llibre va fer molt voltes i el 2013, 15 autores coordinades per Carla Berrocal el van adaptar al còmic. 

Últimament torna a parlar-se de cultura xarnega, ¿se sent interpel·lat?

He sentit a parlar d’escriptura perifèrica, allà m’hi han inclòs. A mi això em sona a determinisme geogràfic directament classista. M’agrada molt més el terme ‘xarnego’. Encara es pot parlar del famós ‘xarnego power’, que està disseminat per tot Catalunya i que sempre he relacionat amb el mestissatge del qual em sento orgullós. A més, és més una reivindicació cultural que política.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Però últimament sí que s’ha tenyit de política. 

Des que va desencadenar el rotllo de la victimització i la hipersensibilització en el tema dels col·lectius s’ha polit tot. En comptes de dir «les races no existeixen», com dèiem els progressistes fa anys, ara s’ha apostat per la racialització per mantenir aquestes proteccions. Ara bé, vull deixar clar que em defineixo com a escriptor, no com a escriptor xarnego.