'Lástima, Luis (sin tu latido)'

Des de fa anys, la primera classe pràctica de la meva assignatura de teoria i pràctica del guió a la universitat comença amb la projecció d’uns minuts de ‘Los 400 golpes’ de Truffaut mentre sona la cançó de Luis Eduardo Aute ‘Cine, cine’. Aquí està, dic a la classe, tot l’important: la mirada, la imatge, la censura, la vida. Després, ja en el treball d’anàlisi posterior, Antoine Doinel es converteix –coses de la intertextualidad‒ en el Nelson d’‘Els Simpson’ mentre sona de fons una versió només amb guitarra de ‘Las cuatro y diez’. No és només un vehicle poc previsible per a l’accés a un coneixement artístic (la paraula, la música, la narració, l’estètica) sinó, per descomptat, un homenatge individual que sempre em permeto cap a qui, al llarg de les últimes dècades, ha vingut construint la nostra educació sentimental. Difícil separar ara l’àmbit íntim, privat, personal, de l’àmbit públic, social, polític (suposant, i és molt suposar, que tot això no sigui el mateix). Faré, llavors, com feia Roland Barthes en paraules de Susan Sontag: mai una anècdota sobre el jo que no portés una idea entre les dents. Vegem-les.

No puc pensar en Aute en termes de ‘cantautor’. El vaig descobrir molt aviat creant algunes de les lletres més potents, profundes, líriques, filosòfiques (també iròniques) que es podien ajuntar a una música. No renuncia mai al pensament, al llenguatge que diu i calla, la figura retòrica enlluernadora, a l’emoció continguda, a la dificultat senzilla, a l’homenatge literari, a la corporeïtat sublim, a la bufetada política (canviava les masses per les natges, recordin). Aute era un poeta (era sempre un poeta: quan cantava, quan pintava, quan dirigia). Es reivindicava com a tal sense pudor, però sense indici de supèrbia, com quan responia en una entrevista si s’identificava amb la paraula cantautor: «La veritat, no. Soc un poeta que escriu cançons. Això de cantautor em sona a tarambana i gairebé prefereixo tarambana que cantautor».

I sí, Aute va cantar als matins enlluernadors, a les tardes interminables i a les nits lluents. Observava la vida amb mirada d’artista. I l’amor era ferida i cicatriu (‘Sin tu latido’), amb prou feines rascada (‘Una de dos’), desesperació continguda (‘Dos o tres segundos de ternura’) o absència feta carn (‘Dentro’). I el cos era ànima i viceversa (‘Anda’) perquè la vida es fa cos a cos. I viure eren espais sublims i quotidians a l’uníson (‘Quiero vivir contigo’). I l’amistat era sempre un «‘pasaba por aquí’» que no obliga a res però compromet a tot (ho saben avui els seus amics, que el ploren sense poder-lo acomiadar en la proximitat que acostumava a posar en tot el que feia). I la bellesa ho era tot.

Amb Aute sempre érem molt més que dos. Amb ell, amb els seus ‘animal(hitos, hadas...)’, amb les seves metàfores suïcides, amb la seva ironia llenguallarga, amb les seves insolències tan taurines (Antonio Chenel, per descomptat), amb la seva proximitat, sempre vam estar acompanyats (gràcies a ell, a Palència hi va haver revetlles on ‘Sin tu latido’ va sonar a l’hora de les lentes).

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Se n’ha anat ‘slowly’. Que la terra d’Albanta li sigui lleu a l’est de l’Edèn.

(Javier García Rodríguez és escriptor i professor a la Universitat d’Oviedo)