La cinefília de Luis Eduardo Aute

L’etapa de Luis Eduardo Aute pel cine va ser més intensa del que podríem pensar. Com a cantautor compromès, va acceptar compondre les bandes sonores de pel·lícules que representaven un cine diferent quan Espanya començava a respirar després del final de la dictadura. Una de les primeres va ser Los viajes escolares (1976), formidable debut en el llargmetratge de Jaime Chávarri, amb una música natural, descriptiva, allunyada de les composicions més experimentals que en aquell moment realitzava Luis de Pablo per al cine de Carlos Saura, Víctor Erice o Ricardo Franco.

 Aute va fer música per a productes més comercials com Esposa y amante (1977), un drama eròtic de Angelino Fons protagonitzat per Concha Velasco, però va continuar vinculat a les propostes més trencadores del cine de la transició. Un dels millors exemples és In memoriam (1977), un fascinant –i avui oblidat– drama sobre l’amor i el temps realitzat per Enrique Brasó i amb text d’Adolfo Bioy Casares.

Anys 70

 Altres de les seves bandes sonores en aquesta fructífera època van ser les de ‘Mi hija Hildegart ‘(1977) de Fernando Fernán Gómez, La viuda andaluza (1977) de Francesc Betriu i ‘¡Arriba Hazaña! ’(1978) de José María Gutiérrez Santos: tres films inconformistes més, el primer entorn d’una dona que assassina la seva filla, el segon amb aires de comèdia esperpèntica i el tercer ambientat en una escola religiosa durant la transició espanyola. Va participar, en una de les seves últimes col·laboracions musicals, a la banda sonora de ‘Tras Nazarín’ (2015), documental sobre el rodatge del film de Luis Buñuel.

 Compondre per a la pantalla va ser una cosa lògica. Però Aute era un bon cinèfil –en la seva cançó «Cine, cine», de l’àlbum ‘Cos a cos’ (1984), va deixar constància de la seva admiració per la pel·lícula fundancional de la Nouvelle Vague, Los 400 golpes,, i per la revista Cahiers du cinéma–, i l’art cinematogràfic li interessava des de moltes altres perspectives.

'Un perro llamado dolor'

 El 1974 ja va dirigir el seu primer curtmetratge, A flor de piel, protagonitzat pels seus amics Ana Belén i Jaime Chávarri, un relat de 10 minuts sobre l’amor, la solitud i la incomunicació inspirat en els models del cine europeu d’autor. El 1986 va realitzar un dels segments de la pel·lícula col·lectiva Delirios de amor, sobre la influència que una notícia periodística té en una parella.

Notícies relacionades

Mor Luis Eduardo Aute als 76 anys

Blur no té ningú que els canti

  La seva fita com a director arribaria amb Un perro llamado dolor (2001), llargmetratge animat de tall experimental elaborat amb 4.000 dibuixos realitzats per ell mateix. En similar línia va concebre el curt El niño y el basilisco (2012), un altre treball d’orfebreria animada a partir d’il·lustracions realitzades per ell mateix i basat en una fotografia seva de nen, els records que li evoca aquesta instantània i l’autoindagació sobre el trànsit de la infantesa a l’edat adulta.

Donar la cara

 Com a actor havia aparegut en Dias de viejo color (1968), de Pedro Olea, i va comparèixer amb les seves opinions en documentals centrats en músics com ara Joaquín Sabina, Jaime Urrutia, Gato Pérez, Silvio Rodríguez i Bob Dylan. L’any passat, Gaizka Urresti li va consagrar el documental Aute Retrato, en el qual amics i col·laboradors –Chávarri, Sabina, Serrat, Ana Belén, Forges, Borja Casani, Massiel, Rosa León, Víctor Manuel i Miguel Poveda, entre altres i altres– desgranen l’actualitat de l’obra d’Aute.