Totes les meravelloses pel·lícules de Ghibli ja són a Netflix

En aquests durs dies de confinament, poques experiències resulten tan reconfortants com retrobar-se amb la filmografia de Hayao Miyazaki i les pel·lícules que formen part del llegendari estudi japonès d’animació Ghibli.

Fins al moment no resultava massa fàcil accedir de forma legal a molts d’aquests títols. La companyia s’havia negat a cedir els seus drets ‘online’ i només estaven disponibles alguns d’ells en ‘streaming’ o en format domèstic, fins que Netflix ha acabat adquirint els seus drets de distribució per aglutinar un dels catàlegs més complets i esperats de la història del cine d’animació.

A poc a poc s’hi han anat incorporant pel·lícules en tandes de set, entre les que es troben l’emblemàtica ‘El meu veí Tororo’ (1988), ‘El viatge de Chihiro’ (2001), que va aconseguir la gesta de convèncer el cinèfil més exigent que el gènere animat podia assolir una ambició i virtuosisme al mateix nivell que la imatge real, la gran aventura èpica ‘La princesa Mononoke’ (1997) o alguns miracles d’Isao Takahata com ‘La tumba de las luciérnagas’ (1988) i la seva última obra abans de morir, ‘El cuento de la princesa Kaguya’ (2013).

Ara es completa aquesta operació amb set ‘delicatessen’ més: la indescriptible i libèrrima ‘Pompoko’ (1994), d’Isao Takahata, ‘Murmuris del cor’ (1995), de Yoshikumi Kondô, la inèdita ‘La colina de las amapolas’ (2011), de Goro Miyazaki, ‘El recuerdo de Marnie’ (2014), de Hiromasa Yonebayashi –amb la qual l’estudi va tancar la seva activitat–, l’ambiciosa i barroca ‘El castell ambulante’ (2004), la tornada als orígens ‘La Ponyo al penya-segat’ (2008) i la personalíssima ‘El vent s’aixeca’ (2013), de Hayao Miyazaki.

Una revelació, en tots els sentits

Recuperar totes aquestes pel·lícules quan s’és adult (o descobrir-les) suposa tota una revelació a nivell tant emocional i sensitiu com estètic. Miyazaki va saber captar de manera essencial moltes de les tensions a què s’enfronta l’home modern entre els avanços tecnològics i la necessitat de preservar la naturalesa i les tradicions sobre les quals hem sustentat el nostre patrimoni cultural. Ens ha ensenyat a indagar més enllà de la realitat opressiva sobre la qual hem construït les nostres vides, a respirar profundament i mirar cap a altres horitzons que ens facin més lliures. Les seves heroïnes ens han demostrat el que suposa lluitar per allò que es creu, a no deixar-se manipular per les convencions socials, a rebel·lar-se contra un sistema que rebutja la singularitat com a valor dins del magma d’opinió homogeni. La major part de les seves obres contenen una forta càrrega política, ecologista, pacifista i feminista que assoleix un nivell de significat afegit per als adults i aconsegueix introduir valors fonamentals als més petits.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Moltes obres de l’estudi Ghibli també han sigut dissenyades específicament per a l’espectre adolescent. ‘Coming-of-age’ totalment diferents del cànon preestablert en les quals es valora per sobre de tot el descobriment de la pròpia identitat per sobre de les imposicions, com passa en ‘Murmuris del cor’ o ‘La colina de las amapolas’. Són pel·lícules en què es valora la necessitat de ser responsables i independents, de tenir idees pròpies, de seguir els teus somnis i lluitar per ells. No obstant, la intenció didàctica i pedagògica de Miyakazi es troba radicalment enfrontada a la de Walt Disney, on la bellesa, el capitalisme, el sentiment d’orgull patriòtic i l’oda a pertànyer a la societat per sobre de la diferència marquen els seus estereotips.

Potser, l’experiència més emocionant sigui acostar-nos a Miyakazi a través dels ulls dels més petits. Hi ha dues pel·lícules específicament dissenyades per introduir-los en el món de la fantasia, ‘La Ponyo al penya-segat’ i, sobretot, ‘El meu veí Totoro’. Gràcies a ella, els nens es mimetitzen amb la protagonista, Mei, i el seu descobriment d’un univers ple de criatures que viuen en harmonia amb els humans, els follets de la pols, els Totoros, el Gatobús... una manera màgica d’ensenyar que la realitat té els límits que hi vulguem posar a través de la nostra imaginació.