02 d’oct 2020

Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

¿D'on surt aquesta música?

Tres veïns del barri d'Horta van improvisar un breu recital de jazz al migdia des dels seus respectius terrats

Nando Cruz

¿D'on surt aquesta música?

Set persones formaven una espaiada fila a la botiga de verdures del carrer d’Horta. La meitat portaven mascareta de protecció. Era divendres al matí i hi havia control policial al passeig de Maragall, de manera que els voltants de la plaça d’Eivissa eren més superilla que mai. Dos amics es van trobar davant de la biblioteca, tancada com la majoria d’establiments. «¡Distància! ¡Distància!», va exclamar un amb veu nerviosa. I només llavors van entaular conversa.

Després de dues setmanes de confinament, les rutines diàries estan ja més que assumides. Cadascú se sap les seves. La del Joan, per exemple, és pujar cada tarda al terrat i tocar la trompeta una estona just després dels aplaudiments de les vuit. Els primers dies va interpretar l’himne partisà antifeixista ‘Bella ciao’. Després va canviar al ‘What a wonderful world’ de Louis Armstrong. I després va passar a ‘Just a closer walk with thee’, un clàssic en els funerals de Nova Orleans.

El Joan té 20 anys i estudia trompeta a l’Escola Pausa. El centre també ha tancat i tot i que continua oferint classes de forma telemàtica, no hi ha millor aprenentatge que la pràctica. El seu germà Pau té 14 anys i també estudia allà: trombó. Els dos toquen a Band de Cul, una xaranga del Guinardó que aquests dies està més aturada que mai. La setmana passada, matant les hores al terrat, el Joan va veure que li trucaven. Era el David, un veí del terrat contigu amb qui mai havia creuat ni una paraula. El David és el baixista del grup de cúmbia Los Piscoleros i tenia un pla: ¿i si quedaven un dia per tocar junts?

I així és com divendres, a dos quarts d’una, mentre el veïnat feia la compra, la quarantena coronavírica va propiciar la primera trobada entre Band de Cul i Los Piscoleros. Des del cel d’Horta, a escassos metres de l’emblemàtic campanar, la reconstituent melodia de ‘Bella ciao’ es va expandir sense previ avís. Va trencar el silenci el trompetista d’uns vint anys. Després se li va sumar el germà trombonista. I en tercer lloc, el contrabaix de David des del terrat contigu, més elevat que el dels germans i connectat a un amplificador perquè el seu pols greu tingués una mica més de força.

El carrer per als vianants com a platea

La música arribava sense dificultat cap als terrats, finestres i balcons del veïnat. No obstant, al carrer d’Horta amb prou feines se sentia res, de manera que els clients de la fruiteria amb prou feines es van adonar del que estava passant. El ‘Bella ciao’ sí que es va colar com una brisa inesperada per la baixada de la Combinació, un carreró per als vianants que connecta amb el carrer de Chapí. La seva lleugera inclinació, a més, va convertir el carrer en una platea inopinada. En l’extrem més elevat, la gent que feia cua per entrar al supermercat escoltava perfectament el concert i fins i tot podia veure el Joan, el Pau i el David.

El trio amb prou feines s’acabava de conèixer i només havia assajat quatre títols. Però tampoc la gent va interrompre la seva rutina per disfrutar el concert. Els que s’aturaven un instant al carrer, sorpresos per la música, alçaven el cap, localitzaven el trio, somreien i seguien la seva ruta. Als balcons, a poc a poc, va aparèixer el públic més fidel, el de les vuit. Un camió de repartiment va ofegar les primeres notes de la vivificant ‘When the saints go marching in’. Una ambulància va creuar carrer amunt mentre els xavals abordaven ‘Second line (Joe Avery’s Blues)’, un altre clàssic del joiós repertori fúnebre de Nova Orleans.

Perill: un cotxe de policia. Com es podia saber si venia a avortar l’actuació, com en aquell mític videoclip de U2. Falsa alarma: als cinc minuts se’n va anar.

 L’última peça del repertori va resultar ser la més aplaudida, potser perquè les anteriors havien agafat al veïnat encara desprevingut. Els músics es van acomiadar i Horta va tornar a la normalitat. A la més silenciosa normalitat. El xerric tan nítid provenia del rovellat carretó de comprar que empenyia un ancià carrer amunt. Una escombriaire baixava per la mateixa vorera amb cara d’haver acabat per fi la seva jornada. Ni ell ni ella podien veure el cartell que tenien just sobre els seus caps. L’havia penjat dies abans l’Ona, una nena veïna del Joan, a la finestra de la seva habitació. ‘Tot anirà bé’, va escriure a mà.