Crítica de 'Gigaton', de Pearl Jam: rock per salvar el món

I en aquests dies de desconcert irromp, com un senyal bíblic que cau sobre nosaltres com el llamp, la vella banda de rock’n’roll per dir-nos que aquest codi sonor encara pot explicar el món, revaloritzant la tropa de senyors madurs com a vehicle agitador. Àlbum eixordador i serè, el flamant ‘Gigaton’, publicat aquest divendres, proveït d’andanades d’electricitat, petits atreviments i lletanies per enfortir l’ànima, amb què Pearl Jam ens vol dir que continua sent un ens pensant.

Feia gairebé set anys que el grup de Seattle, gran supervivent de l’onada grunge dels 90, no entregava un àlbum amb cançons fresques, concentrat més aviat a passejar els seus poders als escenaris: aquell concert del 2018 al Palau Sant Jordi, tot múscul i fúria. El repte era fer un disc a l’estudi tan sòlid com els seus directes, i Eddie Vedder i companyia ho han aconseguit amb un treball d’embolcall ideològic que no és excusa per colar un cançoner de tràmit. Tot i que el grup no ha utilitzat metàfores discretes aquesta vegada: la portada, amb una plataforma de gel fonent-se, il·lustrant el canvi climàtic, situa aquesta música en tensió amb les forces de la naturalesa.

Un ball tribal

Qui esperés innovacions a ‘Gigaton’, atenent les entusiastes declaracions del baixista Jeff Ament, ha de saber que aquest és un àlbum de rock amb molts traços identitaris de Pearl Jam, començant per la devastadora obertura, ‘Who ever said’, amb les seves estrofes redemptores al galop, i per l’impetuós relleu, ‘Superblood wolfmoon’. De la mà ara del productor Josh Evans (enginyer de so de discos de Soundgarden i Mother Love Bone), suplint Brendan O’Brien, el grup no esculpeix aquí un nou ‘No code’ (1996), la seva obra més aventurada, si bé hi ha temptejos en territoris diferents a ‘Dance of the clairboyants’, amb una cadència que arrossega vestigis de punk-funk cibernètic (invocant el ritual del ball col·lectiu: «cap home / pot ser més gran que la suma»). I després de la marcial ‘Quick escape’ amb una plantofada a Trump tal com raja, veiem com l’electrònica modifica el paisatge a ‘Alright’, peça que clama pel rearmament individual davant de les adversitats.

‘Gigaton’ obre a partir d’allà l’enquadrament sonor i atrapa amb registres canviants, des del mig temps amb calat emocional de ‘Seven o’clock’ fins a la seqüència folka de ‘Comes then goes’, amb urpades rockers dignes dels vells temps com ‘Never destination’ i ‘Take the long way’. Pearl Jam, domant la fera rumb a un desenllaç que va guanyant gruix místic fins a la densa peça final, ‘River cross’, amb el salm de Vedder estenent-se sobre un òrgan litúrgic. Clímax en el qual la banda sembla deixar caure aquest ‘Gigaton’, amb els seus mil milions de tones de gel, sobre una humanitat necessitada d’esperança. El rock’n’roll encara pot donar-la. Jordi Bianciotto

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

De la unió de Nadia Reid, cantautora neozelandesa a reivindicar, i el toc màgic dels estudis Spacebomb (i la seva banda resident) sorgeix un disc ple de cançons excel·lents, com ‘Oh Canada’ (Joni Mitchell al capdavant de Broken Social Scene), la sumptuosa ‘Best thing’ i la demolidora ‘Get the devil out’. Juan Manuel Freire

Sota aquest estrany nom opera un duo, Oriol Solé (Alado Sincera) i Toni Sistaré, decidit a trastocar els motllos de la cançó amb guitarres i baixos intranquils, ritmes allunyats de les autopistes i estructures impredictibles, amb elasticitat pop, múscul postpunk i textures progressives a l’estil King Crimson. Música que intriga i atrapa. J. B.

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

A Erik Urano l’embolica una capa de respecte generada per anys de treball impecable. ‘Neovalladolor’ és un pas més en aquest sentit: és un assaig sobre un univers futur –i que alhora ja ens envolta– governat pel capital salvatge. Per al retrat d’aquesta distopia amenaçadora, experimenta sobre una rica varietat electrònica que crea una atmosfera fascinantment grisa. Ignasi Fortuny

Això és l’‘enciclopèdia Metheny’ en un sol volum: tot el que el guitarrista ha explorat en quaranta anys és aquí. El lirisme, el so inconfusible, el dramatisme, la facilitat melòdica, la vena dolça, l’audàcia de fer que el complex soni simple... En quartet més orquestra, una hora i quart de Metheny a Cinemascop. Roger Roca