Una psicòloga al seu negre divan

«La teva llar és el lloc més segur, és on abaixes la guàrdia, i quan un perill hi entra i deixes de trobar seguretat a la teva pròpia casa sents que no tens a què aferrar-te. Pot ser terrorífic». No, no es referia la psicòloga noruega Helene Flood (1982), reconvertida en novel·lista negra, a l’amenaça latent que aquests dies comparteix mig món al fet que el coronavirus es coli en el nostre confinament casolà. L’entrevista amb l’autora va tenir lloc just abans que es disparés l’alerta sanitària a Barcelona i, tot i que bé pot aplicar-se a aquesta inèdita situació, es referia a l’autoaïllament  de la protagonista de ‘La psicòloga’ (Planeta / Columna), un ‘thriller’ psicològic estil ‘domestic noir’ que recull ecos de fenòmens editorials com ‘La noia del tren’, de Paula Hawkins, ‘La dona de la finestra’, d’A.J. Finn, ‘Te veo’, de Teresa Driscoll, o ‘Perduda’, de Gillian Flynn.

Va ser precisament la novel·la d’aquesta última la que la va inspirar a escriure la seva. «Llegint-la vaig sentir que necessitava saber què havia passat, qui havia fet què i, alhora, em preocupava la parella, volia saber com havien acabat així», comenta qui ha abraçat una branca del gènere negre que no és a la que ens té acostumats el ‘noir’ escandinau, amb notes de crítica social. 

Sara, la seva protagonista, com al·ludeix el títol, és, com Flood, psicòloga. Narra en primera persona i té la consulta a la seva casa d’Oslo, un espai que és gairebé un personatge més. Tracta adolescents amb problemes d’ansietat, depressió i insatisfacció personal, i el seu marit, arquitecte és trobat mort després de desaparèixer. La policia sospita d’ella. El marit l’enganya, els seus propis records l’enganyen, l’autora juga a enganyar el lector, els personatges guarden secrets. «Com a psicòloga, la mentida em fascina. Hi ha moltes maneres de mentir, la mentida pietosa, mentir per protegir-se a un mateix per haver fet una cosa dolenta o mal vista, l’autoengany, mentir pel que es creu un bon motiu quan en realitat s’està fent molt mal. I com ens enganya la memòria, m’interessa saber com funciona. De vegades estem seguríssims d’un record però no significa que sigui cert, sovint el reconstruïm per fer coherent la nostra història, i la nostra memòria esborra fàcilment el que la contradiu. No està clar que hàgim de confiar en la nostra memòria», considera Flood, la tesi de la qual va versar sobre violència, revictimització i culpa posttraumàtica. 

Mentides en teràpia

«En teràpia és habitual que el pacient menteixi –assegura-. Se suposa que en la relació terapèutica es diu la veritat, però tots els éssers humans mentim, fins i tot en les nostres converses diàries amb qualsevol. Jo he estat asseguda al divan, forma part de la nostra formació com a psicòlegs saber com se sent un mateix com a pacient a l’altre costat, i veus que és difícil dir la veritat i obrir-te davant d’algú que no coneixes». 

«Potser és bo no dir sempre la veritat, tot i que els secrets profunds que guardem al final porten problemes», avisa amb referència a la trama de la novel·la, els drets audiovisuals dels quals ha comprat Sony, i on també es pregunta sobre «què estem disposats a sacrificar per tenir bona relació amb els nostres éssers pròxims». 

Por profunda

Notícies relacionades

Paula Hawkins «S'educa les dones per ser vulnerables»

A. J. Finn o com convertir un trastorn bipolar en supervendes de Sant Jordi

Reflecteix també la ironia que «una persona la feina de la qual consisteix a ajudar els altres en els seus embolics mentals i a organitzar les seves vides, quan ella es troba en una situació difícil s’adona que no és capaç d’utilitzar els seus coneixements com a psicòloga per ajudar-se a si mateixa».

Quan comuniquen a Sara la desaparició del seu marit, Flood se la va imaginar entrant en estat de ‘xoc’. «Però després la vaig fer reaccionar amb un comportament fred que pot semblar una cosa estranya, no es posa a plorar ni s’esfondra davant de la policia. Està tan espantada que aquesta por profunda la converteix en paranoica i es posa en mode vigilància, buscant perills per tot arreu. Se sent tan sola i aïllada en aquesta casa que acaba per dubtar de si mateixa». També el lector.