Els Yelmo Icaria ofereixen clàssics en pantalla gran a preu reduït

Per als cinèfils sempre és un plaer poder veure grans clàssics a la pantalla gran, una cosa que més enllà de la Filmoteca, es podia disfrutar a pocs locals. Però, afortunadament, les coses estan canviant i comença a convertir-se en una cosa cada vegada més habitual. L’última en apuntar-se a aquesta tendència és la cadena Yelmo, que dedica un dimarts al mes a repassar un gran títol en versió original subtitulada i al preu reduït de 5 euros. I a Barcelona, la cita és el cine Icaria a les 20 hores.

  

 

Del feminisme a un gran Hitchcock

Aquesta nit pretenen continuar celebrant el Dia de la Dona amb la projecció d’Elles donen el cop (1992), un film esportiu firmat per Penny Marshall (Big, Despertar) i protagonitzat per Geena Davis, Madonna, Lori Petty, Rosie O’Donnell i Tom Hanks. És una curiosa història ambientada als EUA als anys 40 que narra un fet real. Amb motiu de la segona guerra mundial, la lliga de beisbol és suspesa. Aquesta circumstància és aprofitada per un grup de dones per formar un equip de beisbol femení per pal·liar l’obligada aturada de la lliga professional. En el fons, els partits són el de menys en aquesta barreja de comèdia i drama, ja que l’important consisteix a destacar la lluita d’aquestes esportistes per reivindicar-se i enfrontar-se al masclisme dominant.

  

 

La pròxima cita és el 14 d’abril amb un dels millors títols d’Alfred Hitchcock, Perseguit per la mort (1959), que combina intriga i humor. El protagonista és Cary Grant, un publicista que és confós amb un espia i assetjat per una banda de criminals. La seva única esperança consisteix a localitzar el veritable agent per salvar la vida. Pel seu camí trobarà una dona (Eva Marie Saint) que l’ajudarà. Conté seqüències memorables, com la de la persecució de l’avioneta fumigadora o la que transcorre al Mont Rushmore entre les cares dels presidents nord-americans. A més, compta amb una excel·lent banda sonora de Bernard Herrmann i aconsegueix mantenir l’espectador en tensió fins a l’últim fotograma. Una entretingudíssima obra mestra.

  

 

Terror a la ciutat i a la platja

La parella Martin Scorsese - Robert de Niro es reunirà una vegada més el 12 de maig amb Taxi driver (1976), una d’aquestes obres dels setanta que, com El caçador o Tornar a casa, intentava mostrar la cara amarga de la guerra del Vietnam. Un veterà d’aquest conflicte bèl·lic que pateix insomni treballa com a taxista nocturn a Nova York i pensa que l’única sortida per a la societat en la qual li ha tocat viure és la violència, per la qual cosa planeja eliminar un important polític i un proxeneta. Aquesta desesperançada i despietada crònica urbana, rodada en un to gairebé documental, va descobrir una altra jove promesa, Jodie Foster, Igualmente destaca la tensa banda sonora (l’última de la seva carrera) escrita per l’esmentat Bernard Herrmann.

  

 

Els anys 70 van marcar l’arribada d’una nova generació i el nom més destacat d’aquesta dècada i les següents va ser el de Steven Spielberg, que va aconseguir amb Tauró (1975) el seu primer gran èxit comercial, una pel·lícula de terror que va influir poderosament en el gènere als anys següents i que va inaugurar la tradició dels blockbusters La plàcida vida de la localitat costanera d’Amity es veu alterada per la irrupció d’un sagnant tauró que devora els banyistes. El guardacostes, acompanyat per un ictiòleg i un caçador d’esquals, surt a buscar-lo. La cinta, basada en un best-seller de Peter Benchley –que també va firmar el guió i fa una breu aparició interpretant un periodista–, va aconseguir transmetre el pànic als espectadors, va obtenir tres Oscars (muntatge, so i banda sonora de John Williams, per descomptat) i va generar múltiples continuacions molt inferiors a l’original.

  

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

 

El gran musical ‘hippy’

Seguim en aquesta època per revisar Hair (1979), la tardana adaptació d’un famós musical hippy de MacDermot, Ragni i Rado, que va causar sensació en aquells anys. Malgrat que ja havia transcorregut algun temps des de la seva estrena a Broadway, el director Milos Forman (Algú va volar sobre el niu del cucut o Amadeus) va aconseguir convertir-lo en una obra plenament vigent, tot i que el seu look estigués una mica passat de moda, i en va alterar substancialment el desenllaç. El protagonista és un jove de províncies que s’ha allistat per participar a la guerra del Vietnam. Durant la seva breu estada a Nova York entaula amistat amb un grup de joves que es mou per Central Park. De la seva mà coneixerà el sexe, el món de les drogues i una nova manera d’afrontar la vida. Un musical diferent amb excel·lents cançons, un sentit altament vitalista, humor, amor i una ferotge crítica a la guerra i les seves insensateses. El pas dels somnis feliços dels 60 als malsons de la guerra i el desencant va ser mostrat sense perdre mai un vibrant to musical. El cicle prosseguirà pròximament amb nous títols que comentarem en aquesta secció i que demostren que els grans clàssics continuen molt vius.