Mor Max von Sydow, l'home que va jugar als escacs amb la mort

El cine, com l’art en general, està ple de llocs comuns. Un d’aquests és la imatge d’un cavaller medieval jugant una partida d’escacs decisiva amb la mort en una de les pel·lícules més icòniques d’Ingmar Bergman, ‘El setè segell’ (1957). Aquell cavaller ros i prim que juga un escac i mat amb la mort en un país nòrdic castigat per la pesta va ser interpretat per Max von Sydow, l’actor més important d’aquella cinematografia sueca que va tenir en Bergman el seu màxim estendard.

Von Sydow va morir diumenge passat als 90 anys a França, país en què residia des de feia temps. La importància de la seva carrera tan lligada a Bergman, quan aquest va començar a ser un dels autors europeus més aclamats des del mateix Hollywood –va guanyar tres Oscars a la millor pel·lícula estrangera, per ‘La font de la donzella’, ‘Como en un espejo’ i ‘Fanny i Alexander’, les dues primeres amb Von Sydow–, va fer que es convertís també, a partir dels anys 70 i 80, en una cara habitual en el cine nord-americà i el de producció internacional.

La seva sola presència en el repartiment va dignificar a vegades títols com ‘L’exorcista’ (1973) –on la seva comesa religiosa com a exorcista veterà resultava tan diferent a la de les seves interpretacions amb dubtes catòlics i metafísiques en el cine bergmanià–, ‘Excelentísimos cadáveres’ (1975), ‘Els tres dies del Còndor’ (1975), ‘El desert dels tàrtars’ (1976), ‘La muerte en directo’ (1980), ’Evasió o victòria’ (1981) –en el paper del comandant nazi i futboler–, ‘Jugant amb la mort’ (1982) –també es va avenir a treballar en una de les produccions B de José Antonio de la Loma–, ‘Conan el Bàrbar’ (1982), ‘Mai diguis mai més’ (1983) –no hi ha actor europeu digne que no tingui un James Bond en el seu currículum–, ‘Dune’ (1984), ‘Hannah i les seves germanes’ (1986) o ‘Hasta el fin del mundo’ (1990). Fins i tot va aparèixer en produccions tan delirants i ‘kitsch’ com ‘Flash Gordon’ (1980), en què a Von Sydow li va tocar ser el malvat emperador Ming.

No va desistir en el seu afany de convertir-se en una presència recurrent en el cine més internacional, una cosa que va fer en les tres últimes dècades, ja més pendent del seu compte corrent que de personatges de veritable entitat, tot i que també els va tenir i els va resoldre amb escreix. D’aquí la seva tasca en títols com la sèrie ‘Las aventuras del joven Indiana Jones’ (1992); adaptacions de Stephen King com ‘La botiga’ (1993); un triomf de Steven Spielberg, ‘Minority report’ (2002); produccions ‘mainstream’ de fantasia com ‘Solomon Kane’ (2009), i les seves comeses en la sèrie ‘Joc de trons’, en el paper de l’humà anomenat Corb de Tres Ulls, i ‘Star wars: el despertar de la força’ (2015), en què va encarnar l’exiliat Lor San Tekka. El que resulta indubtable és que, més enllà de l’interès d’aquestes propostes, l’aparició de Von Sydow, tot i que fos només en dos o tres seqüències, atorgava intensitat i respecte.

Però tot això no s’hauria fet realitat sense el protagonisme que va aconseguir Von Sydow amb Bergman. Impossible oblidar el seu hieratisme i mudesa a ‘El rostro’ (1958). La seva partida d’escacs estoica a ‘El setè segell’. La seva angoixa com a cavaller la filla del qual és violada en un bosc de ‘La font de la donzella’ (1959). Els seus papers més breus però substancials a ‘Como en un espejo’ (1961) i ‘Els combregants’ (1962). I la seva presència sempre exigida en els límits de la interpretació realista en obres radicals com ‘La vergüenza’ (1968), ‘Pasión’ (1969), ‘La carcoma’ (1971) i, sobretot, ‘La hora del lobo’ (1968), en què la seva seqüència amb un nen que se li tira al coll mentre està pescant, rodada sense so i amb la fotografia cremada, és de les més aterridores del cine de Bergman.

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

Aquells anys en què Von Sydow servia a Bergman per prémer el silenci de Déu, Hollywood, com sempre, va estar molt atent i no va dubtar a escollir l’actor perquè interpretés Jesucrist a ‘La historia más grande jamás contada’ (1965), superproducció bíblica en què Von Sydow va oferir el contrapunt naturalista. Va ser la seva primera pel·lícula en anglès. Després va seguir fidel a Bergman –¿com es podia no ser-ho?– i a altres directors suecs: Jan Troell, amb qui va treballar al díptic ‘Los emigrantes/La nueva tierra’ (1971-1972), formant parella amb l’actriu bergmaniana per excel·lència, Liv Ullman, i en títols posteriors com ‘Hansum’ (1996), en què va donar vida al controvertit escriptor noruec Knut Hamsum; i amb un altre hereu de Bergman, Billie August, per a qui va interpretar ‘Pelle, el conqueridor’ (1987).

Diversos col·laboradors de Bergman van provar sort en la direcció: Liv Ullman, Ingrid Thulin, Erland Josephson, Sven Nykvist i Gunnel Lindblom. Von Sydow també ho va fer el 1988 amb ‘Katinka’, un drama romàntic i lluminós. L’Oscar li va ser esquiu –va estar nominat en dues ocasions–, però a França el van reconèixer com a cavaller de la Legió d’Honor el 2012 i amb un premi especial a Canes el 2004. Els festivals espanyols de Sant Sebastià i Sitges es van sumar al reconeixement general i li van atorgar els premis especials el 2006 i el 2016, respectivament. El guardó honorífic a Sitges per a qui va posar en perill la mort va ser un dels seus últims triomfs.