Mor Luis Racionero, l'intel·lectual inclassificable

Escriptor, assagista, economista, exdirector de la Biblioteca Nacional, col·laborador de diversos diaris espanyols i màster en Planificació Urbana, a més de vividor en el millor sentit de la paraula, Lluís Racionero es va construir una vida tan plena d’etiquetes que al final és impossible posar-n’hi cap, de manera que no és improbable que en els obituaris que li dediquin aquests dies aparegui amb freqüència la paraula «eclèctic». Al cap i a la fi ho va ser, fins i tot des del punt de vista polític. L’intel·lectual inclassificable i d’extrems, introductor de la contracultura a Espanya i convertit en un liberal –el trànsit el va explicar ell mateix en les seves memòries–, va morir aquest diumenge a Barcelona a l’edat de 80 anys, deixant per a la posteritat una obra àmplia de més de 40 títols en què va reflexionar, si no sobre tot, gairebé.

Nascut a la Seu d’Urgell el 1940, Racionero es va llicenciar el 1965 en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona (UB). De 1968 a 1970 va viure a Berkeley (Califòrnia, Estats Units) i allà va obtenir un màster en Planificació Urbana. A partir de llavors va exercir com a consultor en urbanisme per a entitats públiques del Brasil, Algèria i Espanya, i va ser professor a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB, a la Universitat Autònoma de Madrid i a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Va ser el 1977 quan va decidir deixar la ciutat i l’atrafegament urbà, instal·lar-se a Sant Martí d’Empúries i dedicar-se a l’escriptura. D’aquesta època són obres com ‘Conocer a Leonardo da Vinci’ (1978) i ‘Cercamón’ (1981), tot i que abans ja n’havia publicat altres com ‘Ensayos sobre el Apocalipsis’ (1972) i ‘Filosofías del underground’ (1977). Als anys 80 li va arribar el reconeixement i es va convertir en un dels assagistes més llegits d’Espanya.

Liberal psicodèlic

Es va anomenar a si mateix «liberal psicodèlic» en les seves segones memòries, que va titular justament així (‘Memorias de un liberal psicodélico’, 2011). El llibre retratava un personatge de contrastos, que deia de si mateix que era un ‘hippy’ però que podia llogar un pis entre el parc del Buen Retiro i el Museu del Prado, i contractar una parella filipina per atendre’l; que va formar part de les nits del ‘Bocaccio’, que podia parlar amb coneixement de causa de l’amor lliure però que va acabar votant el PP. El seu recorregut polític difícilment deixa indiferent ningú: ERC, PSC, CiU i al final, els populars. Aquest viatge accidentat el va explicar en un altre llibre de memòries, ‘Entre dos guerras civiles’ (2012), centrat en la política i a Espanya. «Espanya està plena de mala llet», va dir llavors, ben decidit a sustentar la certesa que el tret principal dels espanyols és l’enveja. Més encara quan es tracta dels artistes. En una entrevista va dir que Tàpies s’havia encarregat que després d’ell no hi hagués cap gran pintor barceloní.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Amant de la bona vida, dels viatges i del vi francès («el goig és un estat d’ànim, es fabrica amb la ment i la sensibilitat»), Racionero va ser guardonat el 1983 amb el premi Anagrama d’Assaig per ‘Del paro al ocio’, el 1996 amb el premi Azorín de novel·la per ‘La cárcel del amor’, el 1999 amb el premi Fernando Lara per ‘La sonrisa de la Gioconda’ i el 2000 amb el premi Espasa per ‘El progreso decadente’, entre altres premis. Una mirada als seus títols (‘La muerte de Venus’, ‘El ansia de vagar’, ‘Ética para Alicia’, ‘Concordia o discordia’) revela una curiositat àmplia i un desig per descobrir-se i desafiar-se a si mateix. La seva vida intel·lectual, no obstant, no va estar exempta de polèmica, i el 2001 va ser acusat de plagiar passatges sencers d’un llibre de 1921 per al seu assaig sobre la Grècia clàssica ‘Atenas de Pericles’. Llavors era el director de la Biblioteca Nacional, càrrec que va ocupar des del 2001 fins al 2004.

Racionero es va casar dues vegades per l’església i va viure amb unes altres quatre dones, experiències que li van donar material per a un altre llibre de memòries (en realitat, cronològicament, el primer): ‘Sobrevivir a un gran amor, seis veces’ (2011), «una teràpia irònica», com ell mateix va dir, i políticament incorrecta. Però Racionero era lliure. D’Esquerra el PP, de l’‘underground’ a ser un liberal, de l’assaig a la novel·la i del català al castellà en què escrivia les seves obres, si va fugir de les etiquetes és probablement perquè les etiquetes maten la llibertat.