Crítica de 'Ni siquiera los muertos': estranyesa dantesca

A ‘Ni siquiera los muertos’, títol que procedeix de la Tesi VI de ‘Sobre el concepte d’història’ de Walter Benjamin, Juan Gómez Bárcena (Santander, 1984) ha volgut explicar el llarguíssim periple de Juan de Toñanes –«antic soldat de sa Majestat el Rei, antic cercador d’or, antic gairebé tot»–, a la recerca d’un altre Juan, anomenat de cap a cap d’aquesta novel·la com el ‘Padre’, el ‘Patrón’, el ‘Compadre’ o el ‘Padrote’, culpable davant d’aquella Majestat i davant de Déu d’haver conjuminat «...la traducció de la Bíblia llatina a l’espanyol: aquest monstruós projecte que va emprendre en secret i sense l’autorització ni la guia de ningú». Traduttore, traditore. Juan és culpable de manipular la llengua afilada de l’imperi, d’altíssima traïció bíblica i, per tant, d’heretgia.

Gómez Bárcena emprèn la conquesta d’un territori geogràfic, històric i lingüístic colossal i ho fa com una persecució narrativa que travessarà llengües, terres, cultures i èpoques sempre «cap al nord» i l’arc temporal de la qual va des del segle XVI fins a l’Amèrica de Trump, present en la citació inicial que obre la novel·la. I ho ha sabut fer amb la pulsió d’un personatge a la recerca del seu gairebé alter ego, Juan a la recerca de Juan «... un viatger que arrossega amb ell el pes del sol i el pes de la set i el pes de la memòria».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La victòria narrativa de Gómez Bárcena és voler narrar un món en lluita constant, narrar com si, narrar cap a un futur i des del futur. I això és una cosa notable perquè és estranya. Una estranyesa que ve motivada per la feina duríssima i conscienciosa que ha dut a terme amb el llenguatge, una de les pedres angulars d’aquest text i que en determinats moments recorda l’assossegada violència lingüística de Cormac McCarthy a Meridià de sang, de qui pren encertadament la forma dels epígrafs temàtics per a cada capítol. El que es pretén trobar no és només Juan, sinó també un llenguatge capaç de narrar un món travessat per una violència atàvica. Els episodis en què Gómez Bárcena es recrea amb aquesta violència infernal, que són la gran majoria, són formidables i formen una mena de fris dantesc, la gravetat del qual no és retòrica. El lector gairebé és capaç de tocar amb el tou dels dits el centre del dolor. Quan la novel·la se sosté en aquesta lluita titànica d’un personatge a la caça d’un altre, dibuixant el mapa grotesc de la por, quan el text serpenteja el riu crepuscular d’un llenguatge que es trenca, ‘Ni siquiera los muertos’ aixeca el vol. La derrota textual apareix cap al final del llibre, quan el narrador oblida el territori a conquerir (Juan i els seus pecats de dimensions bíbliques), quan oblida que ha dedicat un esforç herculi a perseguir un traductor convertit en profeta allà per on passa. Un narrador oblidadís del que ell mateix s’havia autoimposat. Aquell Juan que necessitava «... detenir aquell home condemnat a ser indi entre els espanyols i espanyol entre els indis», aquell Juan que havia «de capturar a qualsevol preu», que havia «de matar-lo si era necessari, tot i que no sàpiga per què» ha quedat en l’oblit perquè faci aparició el mur de Trump.