PUBLICACIÓ D''UN POCO DE ODIO'

'Els Miserables' amb moltes espases, més penjaments i una mica de màgia

La nova trilogia de Joe Abercrombie introdueix la industrialització i revolucions proletàries en l'àmbit de la fantasia èpica

'Els Miserables' amb moltes espases, més penjaments i una mica de màgia

Jorge Gil

Es llegeix en minuts

Si al gènere del ‘western’ li va néixer un fill que es va guanyar l’adjectiu de crepuscular, amb antiherois en lloc de pistolers, una mica més de crueltat, grangeres amb caràcter i una mica menys de menyspreu pels seus protagonistes indis, llatins o negres, a la fantasia èpica d’arrel ‘tolkieniana’ li ha passat alguna cosa en les últimes dècades. Joe Abercrombie (Lancaster, 1974) no va ser el primer, però sí que és l’autor en actiu més inquiet del subgènere del ‘grimdark’. Amb tot, no en té prou amb tacar els seus llibres amb violència, dolor i crueltat; acaba d’incorporar a la seva fórmula un nou component: al seu món, entre medieval i renaixentista, han arribat a la seva última novel·la la revolució industrial, la misèria urbana i l’explotació infantil més ‘dickensiana’, la crueltat dels primers capitans de la indústria i les primeres revolucions proletàries contra l’esclavitud de les màquines. «Ho definiria com ‘Els miserables’, amb menys cançons i més penjaments», fa broma Abercrombie durant el seu pas per Barcelona amb motiu del llançament d’‘Un poco de odio’ (Runas).

Abercrombie té al seu historial una trilogia, ‘La primera ley’, tres novel·les independents i un llibre de contes basats en aquest mateix univers, el Círculo del Mundo. Amb ‘Un poco de odio’ obre una nova sèrie de tres llibres, dins del món de ‘La primera ley’, protagonitzat, 30 anys després, pels fills dels personatges de la primera trilogia.

Res de plàcides comarques o imperis eterns. El llibre s’obre amb una cita del doctor Johnson –«la present era s’està tornant boja després de la innovació, i tots els afers del món es portaran d’una manera diferent»– i no és difícil rastrejar entre els seus referents, més que Tolkien, el Zola de ‘Germinal’, el Víctor Hugo d’‘Els Miserables’, el Dickens d’‘Oliver Twist’ o el Trollope d’‘El mundo en que vivimos’. «M’agraden els mons en evolució, canviants, igual que el nostre propi món. En els quals el conflicte ve de decisions i processos polítics i econòmics, no d’una lluita abstracta entre el bé i el mal. El món de ‘La primera ley’ ja era en molts aspectes un món de fantasia tradicional però en el qual es veu una mica l’ascens de la classe comerciant i l’adveniment d’un nou tipus de poder. Per a mi el pas més natural era continuar amb la revolució industrial», explica.

Hi ha màquines, però no estem parlant de simple ambientació ‘steam punk’. Les màquines enriqueixen, esclavitzen. I acaben cremant. «La revolució industrial em sembla un terreny molt fèrtil per crear conflicte i per crear drama, perquè comporta tota mena d’enfrontaments entre rics i pobres, privilegiats i no privilegiats, una aristocràcia terratinent tradicional i una nova classe d’emprenedors. I a més –reconeix–, les màquines molen».

Escissions entre revolucionaris

Hi ha una mica de màgia (una dona del nord que veu el futur entre convulsions, el Gran Mag que ha determinat el futur del món durant generacions), però també les escissions habituals entre els moviments revolucionaris. «Tenim els Trencadors, que volen reorganitzar l’ordre establert, i els Cremadors, que volen acabar amb tot; com és habitual, els intents de les autoritats per reprimir aquest alçament no són gaire intel·ligents i condueixen a una disminució de la simpatia pel bàndol trencador i un increment de la popularitat del cremador».

Notícies relacionades

Als llibres d’Abercrombie a tothom li fa mal alguna cosa. Membres amputats, artrosi, cicatrius, conques oculars buides... Al seu últim llibre, un capítol gira entorn d’una menstruació dolorosíssima. No és casualitat: fa temps que s’esforça a incloure la perspectiva de gènere dins del gènere fantàstic. «Els meus primers llibres estaven certament molt centrats en els personatges masculins, fins que vaig començar a adonar-me que probablement haurien sigut llibres millors, més versemblants, més interessants, si hagués incorporat més personatges femenins. Vaig començar a agafar personatges femenins i inserir-los en rols tradicionalment masculins, però en aquest llibre he intentat escriure un ventall de personatges femenins molt més ampli. Mai havia escrit sobre una dona dels salons de l’alta societat que alhora és inversora o sobre una noia que ha sobreviscut al pas per un camp de presoners».

Amb tot, Abercrombie tranquil·litza els qui l’han llegit per les seves escenes d’acció salvatges, inspirades en el seu passat com a muntador per a la TV, i els seus personatges torturats... en ‘Un poco de odio’ continuaran trobant «molts mascles recalcant-se ‘masclament’» a les batalles entre les tropes reals de la Unió i els salvatges del nord, o als carrers d’una ciutat arrasada per la revolució. I moltes cicatrius. «Soc un gran fan de les cicatrius en tots els sentits –admet. Al llegir novel·les com ‘El Senyor dels Anells’ seguim sovint personatges molt violents que surten d’aquesta experiència sense cap cicatriu física o mental». Els seus, garanteix, si no les tenen, les tindran.

Temes:

Llibres