31 març 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Patrick Watson, la tornada de l'artista hipersensible

El cantant i pianista canadenc va desplegar a Apolo el seu culte a l'emotivitat en el recorregut íntegre del seu nou disc, 'Wave'

Jordi Bianciotto

Patrick Watson, la tornada de l'artista hipersensible

FERRAN SENDRA

L’aura de Patrick Watson com a creador diferent, entorn d’un pop d’art i assaig que maneja una emotivitat a flor de pell, es conserva sorprenentment intacta entre el públic després de vuit àlbums i situant-se ja lluny dels sabors de la temporada. També a Barcelona, on el nombrós club de seguidors del canadenc va fer pinya aquest dijous a Apolo, després de set anys sense visitar-nos, en la posada en escena d’aquest àlbum lànguidament torturat que s’anomena ‘Wave’.

Obra en la qual exorcitza els sobtats revessos de la vida (la mort de la seva mare, el divorci) amb deu cançons hipersensibles que ens venen a dir que no som res perquè en qualsevol moment podem perdre allò que més estimem, i que va recórrer una per una seguint l’ordre discogràfic amb algunes variacions. Així, comencem amb el malenconiós bucle al piano de ‘Dreaming the dream’, caminant a les palpentes entre el somni i la realitat, buscant un alleujament per a l’ànima. Watson, al piano, acudint al falset amb la seva veu doblada per la corista, en un escenari amb uns quants punts de llum.

Buscant la intensitat

La seva recomposta banda es va anar fent notar a la cançó ‘The wave’, endinsant-se a poc a poc en l’especialitat de la casa: la dinàmica instrumental sigil·losíssima que va guanyant cos, a base de repetir la mateixa roda d’harmonies, buscant un efecte emocionalment aclaparador. Watson és un ‘intenset’ de nassos i aquest disc va fer abús del ‘crescendo’, tot i que també n’hi va haver de delicades (‘Melody noir’, amb aires de cançó popular), boniques composicions enrarides (‘Wild flower’) i escenes profundes de ‘piano-man’ (‘Here comes the river’), en les quals forçar el cant en la tradició de Jeff Buckley. I amb aquest bis que va anar del candorós (‘Big bird in a small cage’ amb maneres folks) al turbulent (‘Turn into the noise’), ens va recordar que continua sent un artista indòmit, portador d’una rara idea de bellesa.

Temes: Sala Apolo