Crítica de 'La encargada de vestuario': fantasmes en temps de postguerra

Hi ha un moment de subtil potència narrativa, un d’aquells moments que el lector sap que obren una porta per la qual hauran d’entrar totes les altres coses, que tenen lloc quan la protagonista intueix l’esperit del seu marit mort en l’actor que l’ha substituït en escena. Es tracta, en concret, del paper de Malvolio en ‘Nit de reis’. «Porque era su Gricey, visibilizado de alguna forma bajo la guisa de Malvolio. ¡Y ella podía verlo! ¡Gricey estaba allí, estaba allí!» La novel·la havia començat amb el funeral de Charlie Grice, l’actor famós i admirat per tots que delectava amb el seu talent el públic de les nits teatrals de Londres, però ara sabem que era aquell moment, quan la víuda percep el seu estimat al cos d’un altre, el que havia bressat l’autor per realment desencadenar-la. La porta que s’obre, i per la qual entra tot el que fa formidable l’última novel·la de Patrick McGrath.

L’escenari és Londres, i l’any, el 1947. La ciutat es troba tenallada per les penúries de la postguerra, hi ha racionament i els carrers que elegantment recorre amb bicicleta la protagonista, Joan Grice, exhibeixen dolorosament les cicatrius dels bombardejos. En aquest decorat adquireix forma la relació de la víuda amb Frank Stone, relació malaltissa, perquè es basa en una descarada substitució, i relació sincera, perquè acosta dos éssers insegurs i maltractats, cada un a la seva particular manera. Relació contaminada, també, per la fantasmal presència de Gricey. Exsuda l’art que ha d’emanar de la narrativa de qualitat el moment en què ella, encarregada de vestuari al Beaumont i, per tant, hàbil amb el maneig de l’agulla i el didal, decideix consumar torbadorament la substitució vestint el pobre i gairebé esparracat Stone amb les robes fastuoses del difunt. La prosa de McGrath toca cotes altes quan descriu aquestes escenes en què el porta a emprovar-se els vestits i decideix on cal arreglar, on cal tallar, on cal posar l’agulla perquè el substitut se sembli el màxim possible al seu enyorat Gricey.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Tot això donaria per a una magnífica novel·la curta, però ‘La encargada de vestuario’ (Literatura Random House) respira per altres porus igual de bategants. Com en la vida, gairebé res és el que sembla, i ràpidament la protagonista descobreix el secret que ho canvia tot. Una altra porta, una per la qual es cola un altre tema principal: els feixistes britànics continuen en peu de guerra i es neguen a acceptar la derrota, però hi ha els qui no estan disposats a cedir-los ni un mil·límetre. I Joan Grice, enmig de tot. L’escriptor britànic ha creat un personatge indeleble, una dona forta i assetjada, amb tendència a l’incòlume, però amenaçada a cada pàgina per l’ensorrament, dura i, alhora, sentimental. El desplegament de secundaris –començant per la seva filla, la Vera; passant pel marit d’aquesta, el Julius; incloent-hi el repartiment de nazis frustrats i la seva nèmesi, Gustl Herzfeld– i la rigorosa exploració dels elements del teatre de l’època acaben d’enllustrar un artefacte literari impregnat per tot arreu d’esperit gòtic, símbol del saber fer d’un artista en plena maduresa.

Potser és intencionat, en més d’un sentit que l’aparent, posar en el centre de tot l’encarregada de vestuari: al cap i a la fi, la novel·la de McGrath és una elegant metàfora sobre com cosir el descosit.