Crítica de 'Km 123': venjança a la italiana

No hi ha lector de gènere negre que no conegui Andrea Camilleri, i n’hi ha pocs que no d’estimin Salvo Montalbano. No obstant, l’autor sicilià va publicar també un bon grapat d’obres fora d’aquesta coneguda sèrie. Entre aquestes la magnífica ‘Km 123’ (Destino, 2020), publicada a Itàlia només quatre mesos després de la seva mort. És inevitable buscar –i fins i tot trobar– trets del ‘dottore’, però la força d’aquestes novel·les independents rau en què era habitual que aquí l’escriptor italià arrisqués més. En una trama molt breu construïda a ritme de diàleg, trobem una enginyosa història de gelosia, venjances i moltes, moltes mentides.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

Ester no aconsegueix que el seu amant Giulio li contesti al mòbil. Li escriu diversos missatges que Giulio no arriba a veure. Acaba de tenir un accident de cotxe i el seu diagnòstic és favorable però de gravetat. La que sí que ha llegit els missatges és la dona del ferit, i no li agrada gens el que ha descobert. Menys encara quan comprèn que el seu marit no només es veu amb una altra, sinó amb dues més.

Amb una estructura que podria funcionar com una obra de teatre, Camilleri alterna diàlegs d’una minuciositat aclaparadora amb notícies de premsa, missatges de text i informes policials. D’aquesta manera, proporciona al lector una imatge de conjunt. Si un capítol està narrat des de la subjectivitat dels protagonistes, tot seguit és contraposat amb un altre que presenta el discurs oficial de la policia o dels mitjans de comunicació. ¿O potser aquests canals tampoc són tan objectius al cap i a la fi? Sigui com sigui, mantindrà la intriga viva fins a l’última línia. I de quina manera.