Devendra Banhart, comunicació fallida a Razzmatazz

Devendra Banhart entrega el seu àlbum més suau i accessible, ‘Ma’, i el seu pas per Razzmatazz se salda amb les entrades exhaurides. ¿Què ha passat? És difícil trobar la raó justa, però és un fet que aquestes noves cançons acollidores, en què especula entorn d’un folk-pop lleuger, una mica exòtic, que no desconcerti l’oient i obri espais de pau espiritual (aquesta és la teoria), li ha portat un públic més ampli i, més cridaner encara, rejovenit. Punt de partida per a un concert, aquest dijous, que va resultar una mica més accidentat i menys balsàmic del que s’esperava.

Perquè una cosa és plantar-se davant les produccions musicals invasives proposant arranjaments més frugals i jugant amb els silencis i els espais entre les notes, i una altra sonoritzar un concert sota mínims de manera que les cançons es fonen amb la xerradissa ambiental. L’excés de decibels és corrent en el pop i el rock, però no per a Banhart, que al seu pas pel cicle Cruïlla de Primavera, acompanyat per la seva banda, va caure en l’altre extrem sembrant el desconcert.

El ball com a salvació

El clima bulliciós d’un club un divendres a la nit no va ajudar (potser un teatre o auditori haurien sigut opcions millors), i després d’una seqüència centrada en l’últim disc, amb agradables osques com ‘Is this nice?’, ‘Kantori ongaku’ o ‘Love song’, ell mateix es va adonar que alguna cosa no anava bé i va fer un comentari (en el seu espanyol veneçolà), que naturalment vam sentir amb dificultats, en què va al·ludir a la «conversa més alta que la mateixa música». Protestes en l’aire. «¡No se sent!». ¿Cercle diabòlic? Les ballarugues van amansir els ànims de la mà de ‘Shabob shalom’, cançó del 2007 que sembla barrejar la melodia de ‘La mer’, de Charles Trenet, amb un ritme i el falset de festa que l’acosten a ‘Stay’, de Maurice Williams and the Zodiacs.

Banhart es va quedar sol amb la guitarra i la comunicació es va fer així una mica més complicada encara. Sort dels palmells del públic a ‘Quédate luna’, que el van treure de l’encallador, abans que, successivament, el senyor bateria i el senyor teclista compartissin amb nosaltres les seves, entenem, experimentacions entorn de la música i l’espai. Vam sortir d’aquí gràcies al pols ‘funky’ de ‘Fig in leather’, sota la bola de miralls i entre violins ‘samplejats’ de música ‘disco’, lluny del ‘weird folk’ amb el qual Banhart es va donar a conèixer, i d’aquí vam anar al tribalisme de butxaca de ‘Never seen such good things’ i al bis de ‘Carmensita’, culminant la nit salvant obstacles i sense més desperfectes.