'Hasta que la boda nos separe': històries d'amor prefabricades

La comèdia espanyola no és en realitat espanyola. Gairebé totes les pel·lícules que s’estrenen en els últims temps són ‘remakes’ de cintes franceses o italianes adaptades a la idiosincràsia espanyola perquè semblin d’aquí. Són plantilles, són fórmules que es copien i repeteixen fins a la sacietat i, tret de comptades excepcions, no hi ha gaire nou a aportar. ‘Hasta que la boda nos separe’ és fruit d’aquesta tendència fagocitadora. És una pel·lícula correcta, però que hem vist mil vegades. Funcional, però asèptica. S’adapta a un model de ‘rom-com’ a l’antiga i els actors, en especial Belén Cuesta, li posen desimboltura i cert encant natural. Però poc més.