L'animació espanyola, a la conquesta del món (i de l'Oscar)

Ha sigut un any d’èxits internacionals per al cine d’animació espanyol. Dues pel·lícules, ‘Klaus’, de Sergio Pablos, i ‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’, de Salvador Simó, s’han encarregat de desafiar les grans superproduccions de Hollywood des del nostre país, demostrant el talent d’una indústria que no para de créixer i evolucionar de manera constant a través de propostes que inclouen tots els espectres.

Per primera vegada en la història, una pel·lícula espanyola, ‘Klaus’, ha arrasat en els premis Annie, amb set guardons i en els BAFTA, aconseguint, a més, la gesta de desbancar ‘megahits’ de Disney com ara ‘Frozen 2’ per ocupar un lloc privilegiat en les nominacions als Oscars, una cosa que fins ara només havia aconseguit ‘Chico & Rita’, de Fernando Trueba. El recorregut de ‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’ també ha estat marcat pel reconeixement, tant en el prestigiós Festival d’Annecy com en els Premis del cine europeu i els Goya.

En realitat, es tracta de dues pel·lícules antitètiques tant des del punt de vista econòmic com de l’artístic. ‘Klaus’ ha costat 40 milions de dòlars, mentre que ‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’ no arriba als dos milions d’euros. Si bé l’una està apadrinada per A3media i Netflix, l’altra es podria dir que és ‘indie’. La primera aposta per l’animació popular i familiar, la segona, per l’adulta. En definitiva, dues pel·lícules que representen dos models que serveixen per reflectir la varietat d’un sector dividit entre el caràcter comercial i l’expressió artística.

El 2012, ‘Les aventures de Tadeu Jones’ va suposar un reconeixement per a la indústria d’animació. «Durant anys s’han estat fent grans productes, però potser faltava una cosa rotunda», deia el seu director Enrique Gato a EL PERIÓDICO durant la promoció d’‘Atrapa la bandera’. «Tadeu va aconseguir moltes fites i es va convertir en un model exportable a seguir. Va obrir un meló que feia molt temps que volia explotar i per fi el món dels diners es va adonar que s’hi podia invertir».

No obstant, les condicions per aconseguir aquests diners no solen ser tan fàcils. Així ho explica Alberto Vázquez, guanyador del Goya el 2016 per ‘Psiconautas, los niños olvidados’, una pel·lícula que apostava per una animació més arriscada, poètica i sinistra. «L’animació no té cap protecció en els ajuts, ha de competir amb les pel·lícules d’imatge real quan els temps amb què es treballa i la mida dels equips són molt diferents. És més cara, i tot es torna més complicat. Per això resulta inevitable arribar a acords de coproducció amb altres països, i això fa que les decisions siguin encara més lentes i el procés, més costós». 

Sergio Pablos pensa que de mica en mica es van aconseguint petites victòries. «Evidentment som un país petit si el comparem amb el nivell dels grans estudis de Califòrnia, però s’estan fent propostes molt interessants. Anem creixent, generant indústria».

Així, al costat de pel·lícules com ara ‘Bikes’, protagonitzada per unes bicicletes que parlen, trobem productes d’autor tan potents com ‘Un día más con vida’, de Raúl de la Fuente i Damian Nenow, basada en la biografia del periodista Ryszard Kapuściński.

«Una pel·lícula familiar està predisposada a una taquilla més àmplia, per la qual cosa les inversions són més grans, però a una d’autor, al tenir una distribució més limitada, se li impedeix tenir accés a un pressupost més alt. Així es creen dos bàndols que en realitat no haurien d’existir», compte Salvador Simó.

Notícies relacionades

Aquestes són les pel·lícules nominades a l'Oscar que pots veure sense sortir de casa

Guanyadors dels premis Oscars 2020: llista completa

El director de ‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’, que es troba treballant en aquests moments en el seu següent projecte, ‘Dragonkeeper’, amb inversió xinesa, creu que s’ha demostrat que el cine d’animació pot ser una indústria potent i competitiva i que les institucions haurien de mirar-la amb una mica més d’afecte perquè continuï avançant i posicionant-se a nivell internacional i per continuar promovent que tots aquests talents espanyols que se n’han hagut d’anar a treballar fora, puguin tornar en millors condicions. En aquest sentit, els incentius fiscals continuen sent un gran hàndicap. Països com el Canadà, que han apostat per això, han aconseguit situar-se com a líders del sector.

Malgrat les dificultats, l’animació espanyola va facturar 654 milions d’euros i va donar ocupació directa a 7.450 professionals. Són les últimes dades que es tenen, extretes del Llibre Blanc publicat per la federació Diboos. A l’esmentada enquesta, se situa Espanya com a cinquè productor mundial i segon europeu, per darrere de França, en llargmetratges d’animació, amb més de 250 empreses que formen un teixit productiu. Tot i que la indústria de l’animació és tan antiga com el mateix cine, és, sens dubte, la més jove a l’hora d’adaptar-se a les noves tecnologies i als avenços dels efectes visuals. És una indústria costosa, però productiva. I directors com ara Pablos i Simó han aconseguit que el món sencer fixi els ulls en l’animació espanyola posant de relleu les seves virtuts, tot i que ells cada dia hagin de lluitar contra les seves limitacions.