Pegasus, 40 anys «a contracorrent»

Allà per l’any 1980, quatre músics amb vistosos historials a la seva esquena donaven forma a un grup, Pegasus, aliè a les tendències del moment i consagrat a una música instrumental amb simpatia progressiva i jazz-rocker. «Es va dir que seríem quatre galls en un mateix galliner i que no funcionaria, i les companyies no ens volien, però vam arribar a tenir un ‘hit’ a ‘Els 40 Principales’ amb ‘Transmediterrani exprés’», recorda Santi Arisa, bateria d’aquesta formació que ara, coincidint amb el seu 40è aniversari, s’acomiada amb una gira que recala aquest dijous a Luz de Gas, dins del Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Pegasus va ser rebut al seu dia com una resposta catalana al fenomen dels supergrups: Arisa havia compartit files amb Manel Camp a Fusioon, Max Sunyer (guitarra) i Josep Mas ‘Kitflus’ (teclats) venien d’Iceberg, i Rafael Escoté (sota), de Gòtic. Entre moltes altres aventures. Com les sessions i bolos amb tota classe d’artistes comercials, que va ser on es va forjar la seva complicitat: solien trobar-se en els estudis gravant bases per a Miguel Gallardo, Lorenzo Santamaría, Bordón 4, Rumba Tres... «De vegades, ni tan sols sabíem per a quin cantant era la sessió», confessa Arisa. Entre gravació i gravació començaven a improvisar. «i quan a algú li sortia un bolo al Karma, o a Zeleste, o al Magic, trucava als altres, i així ens vam adonar que entre nosaltres hi havia ‘feeling’. I ens vam preguntar: ‘¿per què no muntem un grup i fem la música que ens vingui de gust?’».

Virtuosisme i melodia

L’àlbum ‘Nuevos encuentros’ (1982) va destapar una proposta d’altes prestacions tècniques. ¿Música per a músics? Les seves gires per tot Espanya davant tota mena de públics ho desmenteix, si bé ells recorden com en els seus concerts abundaven els estudiants de les incipients escoles de música moderna. «Però el nostre estil no s’ha basat mai a donar la pallissa amb desenvolupaments difícils d’entendre», defensa Kitflus. «Hi ha molta melodia, fins i tot en les improvisacions».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Composicions que podien assentar-se en ritmes ‘funky’ i eren «un còctel fruit d’haver escoltat moltes coses». Rock progressiu, fusió jazz-rock, músiques llatines i mediterrànies. «No ens vam plantejar mai fer un estil concret de música», destaca el teclista. «Cada un apareixia amb una idea, una melodia, i al tocar-la els quatre ja es convertia en una altra cosa», precisa Rafael Escoté, que va aportar a Pegasus l’atenció per les tecnologies. «Sobretot a Searching (1985), on vam utilitzar un Commodore». La banda sonora de ‘Berlín: simfonia d’una gran ciutat’, film expressionista de Walter Ruttmann, de 1927, va donar al grup «més categoria intel·lectual», estima Santi Arisa, si bé, assenyala Kitflus, la música es va concebre per acompanyar la imatge i el disc és només un testimoni.

Als 80, Pegasus va tenir una vida estable, «amb fins a 40 actuacions en un any», compaginades sempre amb altres ocupacions (Kitflus amb Serrat) i, a partir dels 90, les gires serien només ocasionals. En aquest segle, reforçats amb Dan Arisa, fill de Santi, a les percussions, van gravar un disc, ‘Standby... on’ (2014). I fins aquí. «Ens ha semblat bona idea acomiadar-nos d’una forma elegant, no simplement desaparèixer», explica Escoté. El 2020 serà així «l’últim any de Pegasus», tancant quatre dècades d’«anar a contracorrent».