Flamenc, a peu

La multitud que bloquejava el carrer Nou de la Rambla no era ni mig normal. De fet, triplicava el nombre de turistes que feien cua davant el Palau Güell. ¡Esperaven per entrar en un pàrquing! ¿Per què? Ningú en tenia ni idea. Però, de sobte, es va obrir un dels cotxes estacionats i en van sortir tres dones. Un quart individu va obrir el maleter i es va posar a tocar un sintetitzador mentre dos guitarristes tocaven compassos flamencs i aquestes dones s’arrencaven a ballar. Estaven perpetrant una actuació de rumba frenètica.

La rumba frenètica era un dels reclams que anunciaven els cartells l’Edén Concert, el bulliciós local que hi va haver al mateix lloc on avui aparquen els clients de l’Hotel Gaudí. Parlem dels anys 20 del segle passat. Sí, quan Peret encara no havia nascut ja es ballava la rumba frenètica a Barcelona. ¿Com sonaria allò? Qui ho sap, però les ballarines del Laboratori de Recerca des del Flamenc de l’Institut del Teatre ho estaven recreant en una ‘performance’ intuïtiva mentre el seu professor, el coreògraf Juan Carlos Lérida, explicava la situació a un client que només volia treure el seu cotxe del pàrquing.

Així va arrencar la ruta ‘Mons Paral·lels’ guiada per la historiadora Montse Madridejos: com un sonar que detectava vestigis remots de vida flamenca als carrers de Barcelona i entaulava diàleg amb el flamenc contemporani de les ‘bailaoras’. Història i experimentació. Psicofonies i dansa. I el mateix va passar després davant del Bagdad. Mentre la historiadora resumia les mil vides anteriors del local, sonaven repicadisses de castanyoles. ¿D’on provenien? Ni idea. Però enmig de la comitiva d’oients, cada vegada més nombrosa, les ballarines, que ja no eren tres sinó una dotzena, van hissar un arbre de braços, potser una palmera datilera. Després van arrossegar els seus cossos fins a la placeta de Raquel Meyer mitjançant moviments sigil·losos que, durant uns segons, van emmudir el trànsit de l’avinguda del Paral·lel.

Domadors i contorsionistes

Fa un segle, la sala Barts va acollir tota mena d’espectacles quan era el Gran Teatro Español: des de domadors de cacatues fins a contorsionistes. També, vodevils i flamenc. Les ‘bailaoras’ van iniciar allà una altra dansa de danses (unes de més estilitzades, d’altres de més eixelebrades) mentre un ballarí dialogava amb elles mitjançant moviments propis d’un ‘breaker’ novaiorquès. ¡Feia la vertical i fregava les botes contra la paret! Veïns del barri de totes les nacionalitats es van aturar a mirar. Un que només passava per allà se’ls va acostar, sense baixar de la bicicleta, per felicitar-los efusivament. No et trobes cada dia un espectacle de dansa flamenca a la via pública. Ni de tantíssim nivell.

Però aquests caçafantasmes del flamenc estaven sembrats invocant esperits centenaris i traient-los a ballar a plena llum del dia. I atenció a la que es va armar en el número 72 de l’avinguda del Paral·lel. Al soterrani de l’extint Cafè Sevilla, hi havia el Cabaret de la Mort, un altre antre de perdició davant del qual la guitarrista Isabelle Laudenbach i el seu homòleg Guillermo Castro van perpetrar una terrorífica improvisació de soroll a dotze cordes. Darrere seu, el rètol del Teatre Victoria anunciava l’espectacle del Mago Pop: ’Res és impossible’. ¡Sens dubte! Tot i que costi creure-ho, en aquell precís instant va passar per allà el més flamenc dels cantautors: Kiko Veneno. I si això no és màgia...

Potser s’haurà de creuar el Paral·lel, ¿no? A això convida el programa ‘Creuem el Paral·lel’ que impulsa la gent de l’Arnau i en el qual s’emmarca aquesta ruta. I en un últim rampell flamenquicida, la ‘cantaora’ Alba Guerrero va vociferar un cant d’anada i tornada des de la vorera del Poble-sec al qual Laudenbach va posar el toc amb la seva guitarra, des de la mitjana central, i Lleida va respondre ballant des de l’altra vorera. Un motorista va quedar atrapat i no sabia si xiular o picar de mans. ¿I el públic? Hipnotitzat, absort, donant valor amb el seu silenci a una acció artística en ple carrer. Captivadora i efímera. Silvestre i estètica. Per dret.

Anem a un bar

Com que no hi ha gresca flamenca sense bar i Los Juanele era a la cantonada, ‘bailaoras’, activistes, historiadora, coreògraf i la resta de públic van enfilar cap allà com una ona. ¡Quin millor lloc per estrènyer llaços i crear comunitat que un bar de sevillanes! Va ser allà on es va revelar el misteri de les ratlles. "Vamos de rayas / Los del Laboratorio / Vamos de rayas / No tenemos lunares / Vamos de rayas", cantó el dramaturgo Salvador S. Sánchez. En efecte, la vintena d’artistes que van participar a la ruta-performance portaven camises i jerseis de ratlles. Ratlles paral·leles com l’avinguda al voltant de la qual ha nascut aquesta insòlita i valuosíssima ruta turística per als habitants de Barcelona.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Aquest espectacle s’ha produït amb a penes mil euros. I no, tampoc era un encàrrec del Festival Grec o el Teatre Nacional. Darrere d’aquesta ruta hi ha el Teatre Arnau, sí, però també altres petites cèl·lules que operen en àmbits comunitaris, artístics i de memòria com el Col·lectiu de Companyies (de teatre independent), Tot Raval, Transductors, Laberint Cultura, Paral·leles i, de forma tangencial però omnipresent, aquesta Societat Flamenca El Dorado a la qual pertanyen diversos artífexs d’aquest passeig pels ‘Mons paral·lels’ de Barcelona. La pregunta ara és si una cosa tan irrepetible pogués repetir-se algun dia. Hi estan treballant.