Lògica irrefutable i alguna sorpresa

El guió pot alterar-se a mesura que avança el rodatge i, després, canviar moltes coses a la sala de muntatge, allà on es couen definitivament les pel·lícules, però sempre respectant les directrius de base d’aquest primer tractament: el guió és la bastida de tota pel·lícula. ‘Dolor y gloria’ ha aconseguit entre d’altres els dos Goya al muntatge (Teresa Font) i al guió (Pedro Almodóvar), i va ser el director i escriptor d’una pel·lícula tan reflexiva sobre la seva pròpia existència qui li va demanar a l’actual president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, que redactés un bon guió per al seu mandat, i tot i que hagi de canviar coses, s’hi mantingui fidel quan l’hagi de posar en pràctica; i que haurà de modificar coses al final, evidentment, però que no el traeixi. Va ser un bon símil entre cine i política (després, al rebre el Goya com a director, va transmetre un crit de socors al president sobre la situació del cine d’autor espanyol) enmig d’una cerimònia que navegava entre un dubtós gust estètic però tenia algunes saludables fugides d’estudi per part de Silvia Abril, el record als morts l’any passat durant l’actuació de Jamie Cullum i diversos guardons inesperats. Ho va ser el primer a atorgar-se, ja que pocs esperaven que el premi a la millor actriu revelació se l’emportés Benedicta Sánchez per ‘O que arde’, pel·lícula que també va guanyar el que em sembla el Goya més incontestable d’aquesta edició: no hi ha direcció de fotografia que superi la de Mauro Herce al film d’Oliver Laxe, així que si hi ha premis polítics, relatius i discutibles, també n’hi ha de molt justos, i aquest n’és un.

La polarització 

Notícies relacionades

Goya 2020: 'Dolor y gloria' arrasa en la gran nit d'Almodóvar i Banderas

La gala dels Goya planta cara a l'auge del feixisme

A mesura que la gala va anar avançant, i amb alguna decisió sorprenent –no crec que gairebé ningú pensés que Belén Cuesta venceria Penélope Cruz, Greta Fernández i Marta Nieto com a actriu principal–, la polarització entre Almodóvar i Amenábar, que diria el nostre amic i compositor Luis Troquel, va anar augmentant. ‘La trinchera infinita’ quedava definitivament com la tercera en discòrdia, però els Goya d’«artesania» (maquillatge i perruqueria, direcció de producció, direcció artística i vestuari, més el millor secundari per a un Eduard Fernández que ha sabut mesurar-se en el paper d’un personatge tan desmesurat com el militar franquista Millán-Astray) se n’anaven per a l’altra pel·lícula amb la guerra civil i la postguerra espanyola com a teló de fons.

‘Intemperie’, sincerament, tenia poc a fer i era la convidada de pedra, i ‘O que arde’ és massa dissident per a uns guardons que mai s’han caracteritzat per un atreviment majúscul. Així que es va imposar la lògica, diria que aclaparadora –i majoritària– i ‘Dolor y gloria’ va copar les distincions més importants: pel·lícula, director, guió, actor principal, muntatge i música, més actriu secundària, que en realitat va ser un reconeixement global a tota la trajectòria de Julieta Serrano, actriu fonamental en l’ecosistema almodovarià. ¿És el film espanyol de l’any? Sense cap dubte.