Richard Ford contra Colson Whitehead

Un autor de classe mitjana especialista en adulteris es venja d'aquell altre autor que portava rastes Take That amb una venjança de vergonya aliena

Richard Ford contra Colson Whitehead
3
Es llegeix en minuts
Kiko Amat
Kiko Amat

Escriptor

ver +

Hi ha moltes maneres de reparar un afront. Al meu poble natal, el que feia la part ofesa era presentar-se a casa de l’altre (l’amenaça «sé on vius» és redundant), acompanyat del pitjor de la seva penya, picar al timbre, esperar que l’altre fos tan estúpid com per baixar (o la seva mare tan crèdula com per creure que els quinquis que s’amuntegaven sota el balcó eren «amics» del fill), i llavors donar-li un fart de barrotades. Descendint en la gradació hi havia: deixar anar un cop de tamboret pervers al cap, un cop de puny a la nàpia, robar nòvies amb males arts, escampar infàmies ultratjants (gairebé sempre de contingut homosexual; eren temps violents), grafitejar lavabos de bars o tàpies amb el telèfon de l’enemic i una imaginativa proposta de favor sexual al costat (eren temps etc.), fer trucades anònimes (pinça al nas) a hores intempestives, robar-li els cromos al germà petit de l’enemic, i un llarg etcètera.

Però el que ningú va fer mai, sota cap concepte, va ser escopir. Oh, Déu, no. Escopir és per a veïnes repel·lents de cinc anys, amb faldilla de plecs i mare opusiana. Escopir és el que fa el patge arter a les pel·lícules d’espadatxins, perquè no té el que s’ha de tenir. Escopir és el que feia Salvatore, el monjo deforme i calent d’‘El nom de la rosa’, quan l’agafen sacsejant-se-la amb un pollastre negre (o una cosa així). Escopir a la cara només és permès si ets un soldat anglès, presoner dels japonesos, i t’estan subjectant entre sis i el despietat oficial del camp acaba d’exigir-te que delatis els teus companys de batalló.

Adulteri 

Richard Ford, no cal dir, no es trobava en aquesta tessitura quan, el 2003, va fer el que va fer. Era en un aperitiu literari envoltat d’aduladors i cursis diversos, i va topar de nassos amb el novel·lista afroamericà Colson Whitehead, propietari dels ‘dreads’ trenats més Milli Vanilli a aquest costat del Pecos. Colson, malgrat la seva blanor capil·lar, havia escrit dures veritats sobre ‘Pecados sin cuento’ el 2001 per a ‘The New York Times’: «Gairebé totes les històries tracten de l’adulteri, invariablement en una de dues etapes: en els dies de canícula d’una aventura, o després d’una aventura. Els personatges són gairebé indistingibles. Si fos epidemiòleg, diria que algun tipus d’epidèmia espiritual ha començat a afectar els professionals blancs de classe mitjana alta».

A Ford aquesta dosi de veritat sense ‘ginger-a le’ li va corroir el cos de la cavitat rectal cap a dalt, i va decidir donar-li el seu merescut allà i llavors. L’autor ja tenia experiència a respondre a males crítiques amb accions ridícules: quan Alice Hoffman, anys enrere, va deixar malalament ‘Independence day’ al ‘NYT’, Ford va agafar l’últim llibre de l’autora, el va portar al pati del darrere, li va disparar un tret i l’hi va enviar. Uuuuuui, Ford. Ets implacable. Segur que la Hoffman no va tornar a escriure, després de rebre el teu càstig. ¿Soc jo o és la venjança més gelatinosa i tèbia mai realitzada en la història de l’odi humà?

Saliva de vell

Notícies relacionades

La cosa és que, a la festa, Ford no disposava de cap llibre de Whitehead que portar al pati i disparar, després anar a correus i enviar certificat, així que es va plantar davant de l’adversari i, després de pronunciar un ‘diss’ 100% vergonyós («You’re a kid, you should grow up»), va pastar una mica de saliva de vell i li va escopir a la cara.

¿I què va respondre Whitehead? (Els aconsello que no l’aclamin encara.) Els ho explicaré amb una anècdota: una nit de 1990 uns amics ‘mods’ i jo ens vam ficar per error en un bar de llanxes anomenat Siete Leguas. Al cap de poc es va iniciar una batussa, i érem ja al carrer, aferrats a coll aliè, donant o rebent (jo vaig rebre), quan un dels nostres li va deixar anar al tupè que acabava d’esborrar-li els trets: «¡Tio, jo t’admiro!». Com comprendran, vam ser incapaços de seguir apallissant-nos després d’aquesta risible i vergonyant claudicació tribal. Doncs bé, Colson Whitehead, que podria haver tirat Ford pel pati dels veïns, o haver-se enfilat a un tamboret i llufar-se-li a la cara, només es va girar cap als presents i va exclamar: «M’agradaria advertir a les moltes altres persones que van criticar el seu llibre que potser haurien d’aconseguir un ponxo per a la pluja, en cas de Ford inclement». Déu meu. Fins i tot a Peppa Pig se li hauria ocorregut una cosa més feridora.