Crítica de 'Malasaña 32': la repressió i els monstres

Hi ha una certa tensió entre el vell i el nou que serveix per singularitzar ‘Malasaña 32’ per sobre dels clixés que caracteritzen el terror contemporani. En aquesta pugna entre l’esperit clàssic i els ensurts de manual, potser l’important sigui la seva habilitat a l’hora d’utilitzar el context sociopolític dels últims anys de la dictadura per extreure no només l’atmosfera d’una Espanya que, com diu la protagonista, «fa pudor», sinó també reflexionar de manera molt ambigua entorn de la repressió com a generadora de monstres. Pot ser que no sigui una proposta especialment original, però aconsegueix ser efectiva gràcies a l’habilitat amb què el director Albert Pintó utilitza les eines del subgènere de les cases maleïdes.