26 febr 2020

Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'La guerra de las corrientes': deficiència energètica

Una recreació de la pugna entre Edison i Westinghouse pel control de l'electricitat als EUA plena de floritures visuals i un muntatge que no deixa lloc a la més mínima pausa

Nando Salvà

ítem

La guerra de las corrientes ★★

Direcció: Alfonso Gómez-Rejón

Repartiment: Benedict Cumberbatch, Michael Shannon, Nicholas Hoult, Katherine Waterston

Títol original:  ‘The current war’

País: Estats Units

Durada: 102 minuts

Any: 2019

Gènere: Biogràfica

Estrena: 10 DE GENER DEL 2019

Inicialment presentada al Festival de Toronto del 2017, en aquell moment ‘La guerra de las corrientes’ aspirava a ser l’aposta de la Weisntein Company de cara a la temporada de premis que estava per arribar. En lloc d’això, a causa d’una allau de crítiques especialment negatives primer, i d’un escàndol sexual que va acabar amb la productora després, la data d’estrena de la pel·lícula va quedar posposada de forma indefinida. El seu director, el texà Alfonso Gómez-Rejón, va continuar treballant-hi i, com a resultat, la versió que ara s’estrena té 10 minuts menys de metratge i una sèrie d’escenes addicionals, rodades posteriorment a aquella sortida en fals. Res d’això ha fet efecte.

Recreació de la pugna que Thomas Edison George Westinghouse van mantenir durant més d’una dècada a finals del segle XIX pel control de l’energia elèctrica als Estats Units –Nikola Tesla es va mantenir fent voltes entre els dos bàndols sense arribar a obtenir el respecte o el reconeixement que mereixia–, la pel·lícula converteix aquestes figures històriques en dos egòlatres pesats i desagradables, i proclius a donar discursos. Fora d’això, potser convençut que una premissa com aquesta convida al badall, Gómez-Rejón intenta sobrecompensar a través d’un muntatge i una música de fons excessius, una estructura narrativa que no dona lloc a cap moment de quietud, un excés de moviments de càmera que no respecta ni les més senzilles escenes de diàleg i tota una sèrie de floritures visuals que, en tot cas, no fan sinó emfatitzar la monotonia del relat.