Crítica de 'Pavarotti': miopia hagiogràfica

Aquest retrat del tenor més famós de la història va ser produït en col·laboració amb la seva família. I probablement això expliqui per què la pel·lícula prefereix funcionar com una rutinària celebració de l’artista que aprofundir en la seva figura o explicar una cosa que no sapiguem ja. A través d’una successió de fotografies, vídeos casolans i material audiovisual d’arxiu, la pel·lícula recorda com la veu incomparable de Pavarotti el va convertir en un talent singular i com el seu carisma irresistible va fer d’ell una estrella internacional. El director Ron Howard captura la seva capacitat de seducció, el seu sentit de l’humor i la seva naturalesa afable, i insisteix que aquestes qualitats el van fer ser estimat per tothom, li van permetre utilitzar la seva fama per fer el bé comú i van contribuir a portar l’òpera al gran públic.

Així mateix, Howard es limita a passar de puntetes pels aspectes menys positius del seu homenatjat, com el seu mal geni i la seva tendència a comportar-se com una diva, la seva addicció a la celebritat i les problemàtiques dinàmiques amb dones bastant més joves que ell, amb la probable intenció de suggerir que no eren res més que les típiques rareses consubstancials als genis. En suma, ‘Pavarotti’ retrata Pavarotti com ell hauria volgut ser retratat. I en el procés, és cert, funciona com un recordatori eficaç dels seus èxits artístics; però qui busqui una mirada més matisada i rigorosa a l’home rere el mestre, al seu lloc en la història del teatre i la música popular, que ho faci en una altra banda.