21 febr 2020

Anar al contingut

MEMÒRIA HISTÒRICA

Madrid acomiada el 2019 revivint l'exili republicà amb diverses exposicions

A punt d'acabar el 80è aniversari del final de la República, diverses mostres coincideixen a la capital per rememorar la tràgica fugida dels derrotats en la guerra civil

'1939. Exilio republicano español' és l'exhibició organitzada més gran sobre la diàspora des de l'arribada de la democràcia i compta amb obres de Picasso i Miró, i fotos de Robert Capa i Agustí Centelles

Juan Fernández

La Segona República va exhalar el seu últim alè a sobre d’una taula rectangular de fusta tallada amb les ales en forma semicircular. Sobre aquest escriptori amb incrustacions de marqueteria, a Collonges-sous-Salève, localitat dels Alps francesos pròxima a Ginebra, el 27 de febrer de 1939 va firmar la seva dimissió el president de la República, Manuel Azaña, que 20 mesos més tard seria enterrat al cementiri de Montauban, al sud de França, en un taüt cobert per una bandera republicana. Fins a finals de gener, la taula i l’ensenya poden veure’s a La Arquería de Nuevos Ministerios de Madrid.

Les dues peces formen part de l’exposició organitzada per la Comissió Interministerial per a la Commemoració del 80è aniversari de l’Exili Republicà, la més gran que s’ha muntat en el nostre país amb aquesta finalitat des que es va restaurar la democràcia. La mostra, que estarà oberta al públic fins al 31 de gener, ha coincidit en el temps amb quatre exhibicions més que aspiren a honrar la memòria del mig milió d’espanyols protagonistes de l’hègira més gran de la història d’Espanya: dos més a la mateixa Arquería, una a la Biblioteca Nacional i una altra a la Residencia de Estudiantes. Madrid acomiada el 2019 revivint l’exili.

Camp de concentració d’Argelés-sur-Mer / PHILIPPE GAUSSOT 

Guerra rere guerra

‘1939. Exilio republicano español’ és el plat fort d’aquest menú commemoratiu. A través de més de 300 peces, entre les quals hi ha fotografies de Robert Capa i Agustí Centelles, records personals d’exiliats, creacions d’artistes emigrats i testimonis manuscrits i sonors dels protagonistes de l’èxode, la mostra ofereix un recorregut històric, artístic i sentimental per les peripècies que van viure aquells espanyols des dels últims moments de la guerra civil fins al final de la dictadura.

A uns els va tocar empassar-se una altra contesa bèl·lica sense haver acabat de digerir l’anterior, com prova la indumentària de reclús del camp de Mauthausen que pot veure’s en una vitrina al costat de diverses eines personals d’Eliseu Villalba Nebot, un dels molts espanyols que van ser capturats pels nazis durant la segona guerra mundial. Altres es van enfrontar a un llarg viatge sense retorn. L’exposició detalla les rutes principals que van seguir els migrants: primer, allotjats en 14 camps de concentració escampats pel sud de França, ara ordenats en un mapa; després, a bord dels vetustos barcos que els van portar fins a Llatinoamèrica, la Unió Soviètica i el nord de l’Àfrica.

Bandera republicana amb què van cobrir el taüt d’Azaña, enterrat a Montauban /  JOSÉ LUIS ROCA

Viatjaven amb estretors i amargor, però a la seva arribada van ser rebuts amb els braços oberts. L’exposició enalteix diverses figures clau de l’hègira republicana espanyola, com Lázaro Cárdenas, president del Govern mexicà, que va posar un gran afany a acollir els nouvinguts, i va fer ressò de la infinitat d’actes, homenatges i simposis que es van celebrar per reivindicar la República a França, Mèxic i altres països per on es va estendre l’empremta de l’exili espanyol.

Picasso, Miró i Alberti

La mostra acull una secció artística en què s’exhibeixen diverses obres de Picasso, Miró, Alberti, Maruja Mallo, Ramón Gaya, Claudio Sánchez-Albornoz i altres creadors i intel·lectuals que igualment es van veure obligats a fugir per sobreviure. «En la seva diàspora, van contribuir a desenvolupar els països que els van acollir, però la nostàlgia d’Espanya els va acompanyar per sempre i és present en les seves obres», afirma l’escriptor i crític d’art Juan Manuel Bonet, comissari de l’exposició.

L’exposició també ofereix al visitant la possibilitat d’escoltar gravacions de Radio Pirenaica, el Servei Mundial de la BBC i Radio París en què sonen les veus des de l’exili de figures com Arturo Barea, Rafael Alberti, María Teresa León, Santiago Carrillo o Dolores Ibárruri. La imatge d’aquests dos últims baixant les escales del Congrés dels Diputats el 1977 és una de les estampes que tanca el recorregut, juntament amb les fotos de l’arribada del ‘Guernica’ de Picasso a Espanya el 1981. «Aquesta és la mostra més ambiciosa celebrada fins ara sobre l’exili espanyol, però no hauria de ser l’última. Encara queda molta tasca didàctica per fer sobre aquells espanyols», diu el comissari.

A la planta primera de l’espai de La Arquería, dues exhibicions més petites completen l’organitzada per Bonet. ‘Caminos del exilio’ té el valor dels documents històrics insubstituïbles. El 1939, el fotoperiodista gal Philippe Gaussot es va dedicar a retratar els espanyols que creuaven desesperats el Pirineu per instal·lar-se en improvisats camps de refugiats que ells mateixos construïen amb les seves mans sobre la terra. Aquells negatius van quedar oblidats en una maleta durant dècades, fins que un fill de l’autor hi va topar després de la seva mort. Foto a foto, aquesta col·lecció d’imatges equival a fer un vol rasant sobre les primeres jornades de l’exili espanyol i permet obtenir una idea tan estremidora com fidel del que va haver de suposar aquella experiència per als seus protagonistes.

Reproducció del vestit que van portar els presos espanyols als camps nazis / JOSÉ LUIS ROCA

Històries de novel·la

La col·lecció de fotografies reunides per Pierre Gonnord a ‘La sangre no es agua’ posa la nota emotiva a aquesta excursió per l’exili espanyol. Una vintena d’antics refugiats i de familiars pròxims, tots residents a París, s’ha prestat a posar davant de la càmera d’aquest artista francès al costat d’un record d’aquella època i a una breu carta de presentació. Cada una d’aquestes històries tanca una novel·la.

«Tothom em va transmetre l’enorme necessitat que sentien d’entregar aquests testimonis perquè retornin al seu país», explica el fotògraf sobre la seva trobada amb els exiliats i els seus pròxims. Al seu costat, María Góngora assenteix amb el cap davant del seu retrat. «La gent ha de saber que en aquella època hi va haver herois anònims, com el meu avi, a qui els devem molt», diu aquesta neta d’un antic combatent antifeixista espanyol, que primer va lluitar contra Franco i després es va batre contra els nazis. «Aquestes persones posen veu a l’exili espanyol i són la prova de la seva pervivència. Però cap d’ells parla de venjança. Només demanen memòria i reconeixement», afirma Carmen Fernández, comissària de la mostra. 

A la Residencia de Estudiantes i la Biblioteca Nacional

Als llibres d’història, el ‘Sinaia’, el ‘Flandre’ o l’‘Ipanema’ amb prou feines ocupen una línia a peu de pàgina, però el passat recent d’Espanya està soldat als noms d’aquests i més barcos de gran tonatge. No van participar en cap batalla naval, però els deuen la vida els milers d’espanyols que van fugir des de França fins a Amèrica al poc d’acabar la guerra civil. Ara, una mostra organitzada a la Residencia d’Estudiantes de Madrid rememora aquelles travessies, moltes de les quals van estar marcades per situacions extremes.

És el cas de l’‘Ipanema’, que va salpar del port de Bordeus el 12 de juny de 1939 amb 1.000 refugiats espanyols rumb a Mèxic i al cinquè dia, en alta mar, va quedar a la deriva després de trencar-se-li l’hèlix. O l’‘Alsina’, que va haver d’esperar diversos mesos encallat entre Dakar i Casablanca amb l’expresident de la República Niceto Alcalá Zamora a bord, fins que el Govern mexicà va enviar el Quança per rescatar-lo.

El barco ‘Sinaia’ arribant al port de Veracruz el 1939 / RESIDENCIA DE ESTUDIANTES

Diaris de bord

L’exposició organitzada a la Residencia repassa la història d’aquests barcos i relata el dia a dia d’aquelles travessies a través d’un conjunt de fotos i de multitud de documents personals dels viatgers, entre els quals hi ha diaris de bord, salconduits, cèl·lules de viatge i fins i tot les cartes del menú que van menjar.

A dos quilòmetres d’aquesta mostra, la Biblioteca Nacional fa fins el 2 de febrer una particular mirada a l’exili republicà posant el focus en l’activitat cultural que van desenvolupar els intel·lectuals espanyols que es van veure obligats a fugir d’Espanya per salvar la pell. L’exhibició reuneix assajos de María Zambrano, obres de Xavier Berenguer, llibres de poemes de Rafael Alberti i cartes manuscrites d’Azaña, que a part de polític va ser un destacat literat. Fidel a la personalitat «plurilingüe» que va tenir la República, l’exposició també exhibeix un exemplar de la ‘Revista de Catalunya’, editada en català a París el 1939 i un altre de la ‘Revista d’Euskadi’ publicada el mateix any a la capital francesa.

A Madrid aquests dies poden visitar-se  dues mostres més que, si bé no se centren en l’exili, també en fan referència. A la fundació Francisco Giner de los Ríos, l’exposició ‘La nueva educación’ repassa la història de la Institució Lliure d’Ensenyament i explica la projecció internacional que va tenir aquest organisme acadèmic a través dels exiliats espanyols. A la seu de l’UNED a les Escoles Pies de Lavapiés, ‘Las pequeñas cosas’ reuneix una col·lecció d’objectes, com embolcalls de tabac o capses de llumins, que van ser utilitzats per represaliats de la dictadura per enviar missatges als seus familiars. Ells van tenir pitjor sort: no van poder partir a l’exili.