Amaia, trets d'innocència al Liceu

Amaia Romero ha encaminat els seus passos cap a un pop de boniques formes melòdiques i textos sentimentals que l’aparta tant de l’imaginari d’‘OT’ com dels corrents sonors més moderns. Però així, cantant textos que semblen trets del seu diari íntim, realçant el seu cant i presència refrescants, i deixant-se acompanyar per una excel·lent banda, es posa a la butxaca, per un conducte emotiu i atemporal, a audiències com la d’aquest divendres al Liceu (Festival Mil·lenni).

Posada en escena cuidada, amb el seu piano vertical i els seus quatre músics plantats sobre un camp de margarides, símbol d’innocència prolongat en l’horitzó a través de la pantalla de vídeo. El motiu instrumental d’‘El relámpago’ va indicar quina era la cançó estrella i sota aquest pòrtic es va colar el dinamisme pop d’‘Un día perdido’ i ‘Todos estos años’. Amaia, «flipada amb el lloc», amb la mirada enfilant-se fins a les més altes llotges daurades del Gran Teatre, i penjant-se la guitarra acústica en ‘Quedará en nuestra mente’, una cançó que bé podria haver firmat La Buena Vida al seu primer àlbum.

Lliçons de piano

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

L’herència d’aquell ‘Donosti sound’ que va brollar als 90, just abans que ella naixés, és indissimulada, ja que el repertori va integrar una peça d’Irantzu Valencia i companyia, ‘Qué nos va a pasar’, dins d’un passatge en què el piano de paret va donar pas a un de cua. Que recorregués a la peça ‘El puerto’, de la ‘suite’ ‘Iberia’, d’Albéniz, amb la qual, va dir, es va examinar de piano fa poc, ens va recordar que estem davant una artista en fase de cocció. Amaia va abordar tres temes no inclosos a l’àlbum ‘Pero no pasa nada’: els ja rodats ‘Javier’ i ‘Me gusta bailar’, entre el pop dels seixanta i La Oreja de Van Gogh, i un altre més intimista que encara no té títol.

Allà, a la zona més sensible, va brillar Amaia quan es va quedar tota sola amb Núria Graham, que va canviar la guitarra elèctrica per la clàssica en una peça seva, ‘Porque apareciste’, la que tanca l’àlbum en el seu punt més àlgid. Arpegis ultramuntans al cor de la nit, conduint a aquest‘Nadie podría hacerlo’ que hauria fet feliç Karen Carpenter. Maneres clàssiques, com els de ‘Cuando estés triste’, compatibles amb el fervor pop de‘Vas a volverme loca’, de Natalia (‘OT’ collita del 2001), i ‘El relámpago’ apuntant a un bis en què Amaia va cantar en eusquera la tradicional ‘Aurtxoa seaskan’ abans d’anunciar que tornarà: el 25 de juny al Festival de Pedralbes, una altra alta baula per a una Amaia amb molt camí per recórrer i moltes decisions per prendre.