Christopher Clark: «Els estats es comporten com nens egoistes davant del canvi climàtic»

A priori, el subtítol de ‘Tiempo y poder’ (Galaxia Gutenberg), ‘Visiones de la historia. Desde la guerra de los Treinta Años al Tercer Reich’, pot semblar que parla només d’Alemanya i d’un període determinat. No obstant, l’historiador australià i catedràtic d’Història de Cambridge Christopher Clark (Sydney, 1960), tot i que se centra en les figures de Frederic Guillem de Brandenburg-Prússia, Frederic el Gran, Otto von Bismarck i Adolf Hitler, se serveix d’ells per analitzar com diferents governants van utilitzar el temps per legitimar el seu poder i les seves polítiques i reflexiona sobre el present.

Clark, que ha participat aquesta tardor en una conferència al Palau Macaya de La Caixa, vehicula les seves argumentacions cap a l’actualitat:Trump, Boris Johnson, l’hongarès Viktor Orbán, Salvini...«Els populismes volen substituir els nostres futurs amb nous passats. Això és falsificar el passat. L’única cosa esperançadora és que reconeixen la importància del passat, sinó no haurien invertit tants esforços a falsejar-lo».    

El canvi climàtic

Populismes que neguen el canvi climàtic, recorda, i Clark evoca el final de la història, que advertien Francis Fukuyama i Amitav Ghosh, per «la dificultat de gestionar aquesta amenaça per part d’un sol estat». «El problema és tan gran com el planeta i no hi ha cap estructura que estigui apoderada per dir quines decisions cal prendre. L’amenaça no apodera els estats sinó que els debilita i revela la seva incompetència. Els estats es comporten com uns nens egoistes en comptes d’intentar aconseguir solucions col·lectives», opina. I apel·la, citant la Unió Europea, a «la solidaritat entre els estats, a oblidar les discrepàncies pressupostàries, financeres i polítiques, per preparar-se per als reptes del futur», del qual ara està en primer pla el canvi climàtic.

També enllaça el present al rescatar el discurs del 2017 d’Emmanuel Macron, en què el president francès «va intentar connectar la UE amb una idea d’un horitzó futur».Li recorda, assenyala, Frederic Guillem, el Gran Elector, que «volia escapar del caos d’un passat de violència i destrucció d’una guerra [la dels Trenta Anys] que havia matat la meitat dels alemanys, i es va veure obligat a pensar en el futur davant els conservadors que volien una continuïtat dels privilegis heretats del passat». «La UE –afegeix– va ser al seu torn la resposta d’Europa a una era catastròfica de la primera i la segona guerres mundials, a un conflicte tecnocràtic transnacional. Va néixer com un ordre per a la pau».

Memòria perduda

Notícies relacionades

David King: "Hitler va entrar deprimit a la presó i en va sortir sentint-se un líder"

Quan la indiferència mata més que els botxins nazis

Els conflictes d’avui a la UE, afegeix l’autor de ‘Sonámbulos. Cómo Europa fue a la guerra en 1914’,arriben perquè «les generacions contemporànies no recorden l’horror de la guerra per la qual es va crear. S’ha trencat la continuïtat de la memòria humana perquè les generacions que la van viure estan morint. I si perdem la memòria hi ha el risc de ressorgiment delsextremismes, com passa a Hongria o, per exemple, a Egipte, on un ministre va lloar l’èxit de Hitler com a governant. No estem fora de perill. Cal ser vigilant davant els que volen trencar l’ordre democràtic». 

¿Poden sorgir nous Hitlers? «És important no subestimar la sofisticació que hi va haver durant la República de Weimar, quan els alemanys van veure clarament el perill de la dictadura nazi. Els que van votar a Hitler ho van fer per molts motius, no necessàriament perquè creguessin en la seva visió mil·lenarista. Tenien ràbia, estaven enfadats per les conseqüències del Tractat de Versalles. Els primers a votar-lo van ser els més afectats per la crisi de 1929. ¿Pot sorgir un moviment com el nazi? Espero que no. La gran diferència és que ara sabem el que va passar».