'El traidor': entre tòpic i insondable

Mentre recorre els 20 últims anys de vida de Tommaso Buscetta, el primer membre d’alt rang de la Cosa Nostra que va violar el codi de silenci o ‘omertà’ i va destapar els mecanismes interns de l’organització –cosa que va desembocar en l’empresonament de centenars dels seus col·legues mafiosos–, la nova pel·lícula de Marco Bellocchio resulta alhora previsible i impenetrable. D’una banda, conté escenes i situacions que recorden successivament títols com ‘El padrí’, ‘Narcos’ i ‘Gomorra’; de l’altra, malgrat la tirallonga de noms i dates i diàlegs sobreexplicatius que ofereix, resulta difícil donar sentit a tots els personatges secundaris, relacions de poder i línies temporals que s’acumulen en la pantalla. I, en qualsevol cas, malgrat que la seva atenció als detalls atorga a la pel·lícula una convincent autenticitat, en realitat Bellocchio no ens explica gaire cosa sobre els secrets de la màfia.

‘El traidor’, és cert, avança a bon ritme i completa en el procés una reeixida metamorfosi, deixant gradualment de ser un ‘pétro’ drama gangsterià per convertir-se en una sàtira sobre el circense sistema judicial italià. Mentrestant, l’actor Pierfrancesco Favino malgasta poder de convicció en la pell d’un personatge que es mou guiat per ferris principis, però que tot i així acaba venent els seus camarades, i per tant encarna una ironia a la qual la pel·lícula no arriba a treure suc. Bellocchio no penetra en la seva psicologia, ni li atorga el tipus d’arc dramàtic propi de les històries criminals realment èpiques.