António Lobo Antunes: «El meu país és una merda però és el meu país»

Anar a la trobada d’António Lobo Antunes (Lisboa, 1942) sol ser una cosa imprevisible. El més respectat autor portuguès i que possiblement hauria rebut ja el Nobel si no hagués coincidit en el temps amb Saramago, té als 77 anys problemes d’audició, però això no el fa inexpugnable per a la premsa. L’interrogues i ell respon el que li dona la gana. Les seves respostes-monòlegs, que el poden portar tot somiant molt lluny de les preguntes, no són una cortina de fum, que és el que semblen al principi. La majoria de les vegades solen ser obliquament aclaridores. No són fàcils les novel·les de l’autor. Tampoc ho ésDe la naturaleza de los dioses(Literatura Random House), la seva última obra traduïda en castellà, que ha vingut a presentar a Barcelona mentre participa en el cicle Converses a la Pedrera.

En aquesta novel·la, saga d’una família de l’alta burgesia lisboeta,tornen –d’aquesta forma circular i com d’oratori tan de Lobo Antunes– els temes que li són propis:l’eco del colonialista africà, la veu trencada i desconstruïda dels seus narradors i l’experiència familiar de nen ric en un barri pobre com el de Benfica. «Jo sortia al carrer i la gent s’apartava amb respecte. A la meva àvia encara li deien «nena» als 50 anys, cosa que només deien als nens, és clar, i a les dones adinerades. Així que hi va haver un ‘shock’ en la meva formació, viure entre dos mons molt diferents».  Bona part d’aquestes experiències s’han filtrat en la novel·la tot i que, diu, no d’una forma molt evident: «Un llibre no és més que una bogeria estructurada».

Metge psiquiatre 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Fill d’un metge assistent del nobel Edgar Moniz, el nefast inventor de la lobotomia, l’autor va decidir seguir la via paterna i estudiar Medicina (més tard també es va fer psiquiatre). Acabat de llicenciar se’n va anar com a metge militar a la guerra d’Angola durant 27 mesos i allà va construir, amb el dolor observat, la pedra angular de la seva literatura. Sempre que surt el tema, i sol aparèixer en totes les seves trobades amb la premsa, Lobo Antunes vol parlar-ne i alhora no vol. Ho ha repetit fins a la sacietat, peròen el seu to encara es percep l’emoció quan recorda els soldats, de 18 a 21 anys només, morts de por abans de caure definitivament.Un apunt. Molts d’aquells nois que mai havien vist el mar s’hi enfrontaven. «‘Deixa’m contemplar això, sisplau’, deien esglaiats», i el to en què ho recorda l’autor també esglaia. «¿Com és possible matar i morir així en un país tan extraordinari?», s’interroga.

Marcat per la tristesa i pel dolor del que va viure reconeix que sí, que malgrat el tòpic, la malenconia portuguesa és un tret distintiu del caràcter del seu país. «Sempre ha sigut un lloc molt pobre, una cosa que va canviar bastant després de la revolució del 74. Però el que no ha canviat és la gent, poc comunicativa i tancada en si mateixa. Ara bé, si tens la sort que se t’obrin, tens un amic per a tota la vida». Assegura que sempre li ha sigut molt difícil sentir-se patriota, ni tan sols quan juga el Benfica, l’equip dels seus colors: «Tot i que últimament cada vegada m’agrada menys». Portugal, recorda que deia el poeta, és el que el mar no ha volgut i amb aquesta tristesa fatalista fa seves les paraules del brasiler Jorge Amado: «El meu país és una merda però és el meu país».