ESTRENA A SALES

'Women make film': una història del cine sense homes

El director Mark Cousins reivindica en un documental el gran paper de les dones cineastes, invisibilitzat i silenciat pel relat oficial masculí

zentauroepp51085137 icult  women make film de mark cousins191125150024

zentauroepp51085137 icult women make film de mark cousins191125150024

5
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Si pregunta als experts sobre els millors cineastes de la història, sens dubte hi haurà una sèrie de presències comunes a totes les respostes que rebi: Orson Welles, Akira Kurosawa, Martin Scorsese, John Ford, Luis Buñuel, Jean Renoir, Satyajit Ray; algunes llistes també inclouran Kubrick i Spielberg; d’altres es decantaran per Godard i Ingmar Bergman. Del que tampoc hi ha dubte és que en cap apareixerà ni una dona. ¿Per què? ¿I per què, ja posats, en elsdiccionaris o enciclopèdies cinematogràficsno figuren noms com Malvina Urseanu, Larisa Shepitko Moufida Tlatli,Vera Chytilová, Xhanfize Keko, Vera Stroyeva, Zhang Nuanxin o Park Na-mok? 

«Al llarg de 13 dècades, milers de dones s’han posat darrere de la càmera i, no obstant, ningú parla de la majoria d’elles; ¿és que les seves pel·lícules tenen menys valor que les que fan els homes?», es pregunta el crític i historiador Mark Cousins, que en el seu nou documental aspira a donar llum sobre alguns punts cecs que llasten la versió oficial de la història del cine. Presentada fa unes quantes setmanes al Festival de Cine Europeu de Sevilla, ara ‘Women make film’s’estrena comercialment a sales de Madrid i Barcelona, dividida en cinc parts. A Cineteca Matadero es projectaran una sola vegada cada una, en dies consecutius a partir d’aquest dimarts; a Cinemes Mèlies ho faran al llarg de cinc setmanes –a raó d’un segment per setmana– a partir d’aquest divendres.

El peculiar format de l’estrena és conseqüència inevitable de la durada de la pel·lícula, 14 hores de metratge que per Cousins són una declaració de principis. «El treball de les directores des de principis del segle passat és tan vast i tan ric que dedicar-li menys temps hauria sigut un insult. Retratar la seva contribució com unes meres engrunes escampades en la història del cine seria com legitimar els motius que les van condemnar a l’oblit»; en altres paraules, afegeix, com perpetuar el sexisme que va provocar aquesta discriminació.

«Es tracta d’un sexisme per omissió. Jo no crec que els homes estudiosos apartin deliberadament les dones de la història del cine; el que passa és que s’identifiquen tant amb altres homes que no creuen convenient conèixer-les a elles», explica el nord-irlandès. «Donen per fet que, si ells no han sentit parlar de cap directora romanesa, és perquè no n’existeix cap. Això és sexisme». En tot cas, amb la seva monumental pel·lícula no intenta convertir aquestes dones en símbols feministes. «No, això seria simplificar-les. La meva idea és tirar per terra els estereotips de gènere, que també perjudiquen els homes; per exemple, que es digui que Pedro Almodóvar i Douglas Sirk tenen una mirada femenina em sembla una estupidesa. Les pel·lícules no tenen sexe ni gènere».

El director Mark Cousins, amb Jane Fonda, una de les narradores de ‘Women make film’.

Dit d’una altra manera, malgrat la seva evident naturalesa política ‘Women make film’ no adopta la forma d’un furiós al·legat; el seu to és més aviat eufòric i celebratiu; tampoc és una narració històrica cronològica. Composta de fragments d’unes 700 pel·lícules firmades per 183 directores de totes les èpoques i llocs, la pel·lícula es divideix en 40 capítols que tracten respectivament assumptes que van de l’aspecte purament tècnic –escenificació, composició, muntatge– al conceptual –to, tensió, girs dramàtics–, passant pel temàtic –família, religió, mort–. El resultat és com «una escola de cine en la qual tots els professors són dones»,assegura una de les narradores del documental, l’actriu Tilda Swinton; les altres són Jane Fonda, Adjoa Andoh, Thandie Newton, Kerry Fox, Sharmila Tagore i Debra Winger.

Lynchiana abans que Lynch

Gràcies a aquesta quantitat ingent de material, descobrim que, entre moltes altres coses, les pel·lícules de la ucraïnesa Kira Muratova, censurades al seu dia a la Unió Soviètica, van ser lynchianes molt abans que les del mateix David Lynch; que a ‘Del Este’ (1993) la belga Chantal Akerman va incloure un pla-seqüència que no té res a envejar als de Welles o Scorsese, o que, després d’haver triomfat com a actriu a les ordres de Kenji Mizoguchi o Yasujiro Ozu, Kinuyo Tanaka «va decidir fer un salt mortal sense xarxa i llançar-se a dirigir malgrat que només una dona japonesa s’havia atrevit a fer-ho abans que ella», recorda Cousins, tan obsessionat amb la cineasta nipona que porta el seu nom tatuat a la pell; comparteix espai amb els d’Eisenstein i Hitchcok, l’arquitecte Le Corbusier, la científica Marie Curie, la poetessa iraniana Forough Farrokhzad i molts d’altres que també li decoren els braços i el pit.

La directora francesa Jacqueline Audry.

Notícies relacionades

Pels 840 minuts de ‘Women make film’ només surt una espanyola, Ana Mariscal. «No ho vaig fer de manera deliberada», reconeix el seu director. «No he buscat una representació igualitària per països; només he inclòs referències que em semblaven sorprenents o extraordinàries. Sé que, malgrat la seva vastitud i la meticulositat amb què l’he fet, la pel·lícula no pot fer justícia a totes les cineastes que han sigut recurrentment excloses». En tot cas, el cert és que són autores de renom, com ara Agnès Varda, Claire Denis,Kathryn Bigelow, Lynne Ramsay i Liliana Cavani, les que tenen més protagonisme en el seu metratge, ple de pioneres semioblidades, com ara Alice Guy Blaché, Jacqueline Audry i Dorothy Arzner. Considerant que aspira a assenyalar amb el dit una disparitat de representació, no l’hauria perjudicat afegir-hi més figures procedents de l’Àfrica, Sud-amèrica o el Pròxim Orient.  

Així mateix, hi ha els qui han criticat que aquest documental inconfusiblement feminista arribi firmat per un home. «De nen vaig ser víctima d’assetjament escolar, així que m’identifico amb la marginació i la humiliació que el sexisme comporta», aclareix Cousins. «I crec que m’he guanyat el dret a fer ‘Women make film’, perquè, a través del meu treball, fa dues dècades que denuncio l’absència de les dones en el discurs cinematogràfic oficial». Entre l’obra prèvia del nord-irlandès destaca ‘The story of film: Una odisea (2011), un altre singular i mastodòntic viatge (16 hores) a través de la història de les pel·lícules. «Em sento plenament autoritzat per assegurar que el cine és millor i més ric del que creiem; per dir als espectadors que, llevat que vegin les pel·lícules de Vera Stroyeva o Maya Deren, no poden considerar-se cinèfils; per advertir els programadors de festivals i els crítics que, fins que no comencin a tenir en compte les dones directores, ells són part del problema».

Temes:

Cine