El museu somiat

Daniel Giralt-Miracle, Miquel Molins i Ferran Barenblit. Tres dels cinc directors (s’ha trobat a faltar Manuel Borja-Villel i Bartomeu Marí) que ha tingut el Macba (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) han compartit aquest dilluns col·loqui. No és fàcil reunir-los al voltant de la mateixa taula, però la Fundació Macba, la impulsora del centre s’ho mereix, i l’efemèride que s’entreveu, també. El museu complirà 25 anys el 2020, i la fundació ja en suma 32. Així que el seu fort és explicar com s’ha arribat fins aquí i això és el que fa ‘Fundació Macba. Història d’un compromís amb la cultura’, el llibre que ha editat la institució i que avui ha presentat en un acte privat. El volum el recull tot, i tot és tot, fins i tot els esbossos i dibuixos inicials que l’arquitecte Richard Meier va fer abans d’aixecar el cub blanc del Raval. 

Ja s’ha dit, hi havia tres dels cinc directors i la seva presència ha servit per recordar les tres dècades de trajectòriaa de la fundació (i les dues del museu), des de com es va gestar el naixement del Macba –que «no va ser gens fàcil», han coincidit tots– fins a l’actualitat, moment en què el centre mira cap a la seva ampliació. De fet, la setmana passada hi va haver anunci, el museu creixerà 2.800 metres quadrats amb un nou edifici annex al Convent dels Àngels, espai que ja forma part del complex del Macba. La construcció permetrà desplegar la col·lecció ‘comme il faut’: «Mostrar la diversitat de relats que amaga d’una forma més àmplia», segons el parer de Barenblit, el seu actual director. I suposarà «posicionar el museu en una escala diferent», segons Ainhoa Grandes, presidenta de la Fundació Macba. El cert és que ara les limitacions espacials deixen exposar només una petita part de les 6.000 peces que atresora el centre, de les quals 2.755 han sigut comprades per la fundació, no en va la seva missió passa per recolzar al museu i entre els seus objectius figura adquirir obra per a l’equipament. 

Els protagonistes

Objectiu, el de la compra d’art, que va donar el tret de sortida, el 1987, de la fundació. Aleshores, Barcelona ja havia sigut designada seu olímpica, però llavors, també, la ciutat no comptava amb un gran museu d’art contemporani, així que un grup d’empresaris –esperonats per l’alcalde del moment, Pasqual Maragall, i liderats per Leopoldo Rodés-es van reunir per posar en marxa una operació de mecenatge cultural sense precedents: dotar al futur Macba, en aquell temps poc més que una idea i un solar al mig del Raval, d’una col·lecció d’art. Ho van aconseguir. Actualment la Fundació Macba és una realitat que forma part del consorci publicoprivat que gestiona el Macba, una altra realitat.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Així que no hauria sigut just recordar la història sense homenatjar els seus protagonistes: «El simpàtic i culte alcalde Pasqual Maragall i el cosmopolita i diplomàtic, Leopoldo Rodés», com els ha definit Giralt-Miracle. O com ha dit Grandes evocant Rodés: «Sense la seva tenacitat, el seu esforç, el seu treball, el seu temps, el Macba no seria el que és avui dia.  Barcelona li deu molt en molts àmbits, però el Macba va ser el seu projecte més personal i del qual se sentia més orgullós, junt amb Maragall somiaven amb un museu per a Barcelona».   

Crítiques infundades  

La resta ha sigut recordar totes les etapes del museu, també la protohistòria, «l’antecedent que va servir per crear el clima propici a la ciutat» per a un centre d’art contemporani, ha apuntat Giralt-Miracle. I que no va ser cap altre que l’intent de fer el mateix, el 1959, per part del crític d’art Alexandre Cirici Pellicer. I la intrahistòria, com el fitxatge de Molins que Rodés va convèncer en un bar de Nova York compartint un whisky. Les crítiques infundades també han tingut el seu moment: «Ens acusaven d’haver fet un contenidor sense contingut. I no era cert». Allà són les 6.000 obres de la col·lecció i l’ampliació en marxa per refutar-ho.